Trobades de lectura crítica

Introducció

Es destaca que la lectura es fa molt fàcil i amena, a més a més es tracta d’una lectura molt conclusiva. La Martha Ackelsberg busca a les velles militants per Catalunya, Espanya i el sud de França, com a testimoni del que va ser Mujeres Libres durant la guerra civil. Com la Soledad Estorach una d’aquestes dones militants va néixer a Albatàrrec, Lucia Sánchez Saornil, la Soledad Estorach i d’altres… D’aquestes dones ens han arribat poques biografies, Lola Iturbe, va fer un llibre de biografies on podem trobar la Maria Rius.

Aquestes dones tenien la idea que aquesta organització de dones tot i no denominar-se feministes, eren llibertàries que lluitaven per l’alliberament de les dones, dels companys i de la societat. Però amb una metodologia que el homes no desenvolupaven, i aleshores reivindicant la capacitat de les dones per formar part del moviment. És a dir tenien una doble feina, trobar tàctiques per fer la revolució de portes cap enfora, i reivindicar el seu paper de portes cap a dintre al sindicat i altres llocs on es desenvolupa la militància.

A Mujeres Libres van veure que era el moment de reivindicar-se pel seu costat per lluitar aquesta doble lluita, amb temes com la sexualitat, patriarcat, coeducació, avortament, món laboral…

En el 36 es troben dos corrents: els que volien guanyar la guerra i punt, i els anarquistes que volien desenvolupar la revolució mentre lluitaven, així es va arribar als fets del maig del 37. Si observem aquests dos corrents també entenem perquè aquestes dones volien fer aquesta revolució a la via anarquista, sent una avantguarda a l’hora de treure aquests temes a debat, molt més que les organitzacions de dones del PSUC o del PCE.

Tot i que sembla que potser no van ser una organització de masses si que van esdevenir l’avantguarda, entre les seves feines van desenvolupar la revista Estudios, carregada de novetats i cultura a un nivell que encara avui ens consta de somniar. El nostre drama va ser que aquestes experiències van ser massa curtes, ja que al 39 es va acabar l’experiència. Tot i que han passat gairebé 80 anys ens adonem que a dia d’avui encara ens trobem amb els mateixos debats que es feien a Mujeres Libres, i al moviment anarquista en general.

En parlem al debat que en aquell moment ja resultava polèmica la creació de moviments no mixtes, fins i tot en el moment hi havia dones que estaven en contra de la creació d’aquests grups, però dintre de la introducció trobem el testimoni d’una dona que advocava per la no construcció del moviment no mixt, però que en veure dintre del congrés que el propis homes no les tenien en compte o no valoraven les seves capacitats es va adonar de la necessitat de la creació d’aquests grups per enfortir la posició de les dones. Avui en dia ens trobem en polèmiques semblants de gent que es pensa que per la igualtat s’ha d’anar totes a una en la mateixa organització, però igualment segueix calent aquest tipus d’organització.

Comunitat: A base de debatre amb altres militants sobre les dificultats que les dones tenien dins de la CNT, van formar el que va ser una mena de xarxa de suport mutu, el grup Mujeres Libres, que buscaven l’emancipació de la dona sense considerar-se a si mateixes com feministes. Des de Mujeres Libres, igual que a la resta del moviment llibertari espanyol, es feia èmfasi que per al ple desenvolupament personal depenia del desenvolupament i la unió amb les altres. Ser membre d’una comunitat vol dir estar disponible per tenir cura de les altres i estar disposat a dedicar-se en cos i ànima a la causa comuna. Les seves accions consistien a instruir i educar les dones, per animar-les a desenvolupar tot el seu potencial. D’aquesta manera, a través de compartir espais com els ateneus i sindicats, o les pròpies xarxes col·lectives, s’anava formant una idea comuna al voltant del desenvolupament de l’individu i de la comunitat que va ajudar a crear un sentiment de comunitat i una identitat comuna encaminada cap a la llibertat.

Un altre punt important és el de la diversitat, des del moviment llibertari s’entenia que els somnis compartits no necessitaven estar basats en la semblança, i que les comunitats es podien enfortir amb la diversitat.

Les participants de l’organització, van pressionar les seves companyes i companys perquè reflexionessin sobre què era la seva comunitat, qui hi pertany, qui servia i com operava. Una cosa semblant a allò que van desenvolupar les dones negres en el moviment feminista, que plantegen la qüestió del lloc que ocupa la comunitat en la identitat personal. Aquest pensament ha portat a què cada vegada més dones arribin a la conclusió que allò que s’entén com “la dona” és un concepte íntimament lligat als grups ètnics, religiosos i culturals, que també contribueixen a la identitat, qüestions que estan insuficientment reflectides en el moviment de les dones en general.

Feminisme: Aquest marc teòric, i les experiències viscudes fan que les veteranes de Mujeres Libres tinguin diferències serioses amb les feministes actuals, com ara “l’estretor de mires i la manca d’un marc d’orientació ideològic i organitzatiu: volen organitzar-se sense organitzar, i totes volen estar en tot.” Part de la cautela actual de les participants d’aquesta organització, es pot lligar a què s’entenien a si mateixes com a dones obreres, i veien diferències entre les seves necessitats i experiències i les de les dones de classe mitjana.

Perspectiva: La perspectiva de l’organització, porta les dones a adreçar-se a la gent en una gran varietat d’àmbits, com les comunitats rurals, els barris urbans i els centres de treball, sempre fent un èmfasi important al gènere.

Un dels seus camps d’actuació més importants va ser l’anàlisi del poder i la dominació, i la ja esmentada de la capacitació de les dones per al seu ple desenvolupament. Els factors de la discriminació social canvien més enllà de la desigualtat social i de la simple discriminació. No tractaven les relacions de classe o gènere com la forma més bàsica de subordinació, sinó que ubicaven el problema a les jerarquies i l’autoritat formalitzada.

Ideologia: Dins dels moviments revolucionaris a escala mundial, el radicalisme de la igualtat de sexe (o de gènere) es va perdre amb el desenvolupament del socialisme científic, ja que aquesta teoria estava limitada en no considerar l’opressió de gènere d’una manera diferent de l’opressió de classes, és a dir que centrava el seu èmfasi de manera exclusiva a les classes socials. A partir d’aquí, el feminisme va començar a perdre la visió de classes, i el socialisme va perdre la visió feminista.

Mujeres Libres aconsegueix aquesta visió multidimensional, per la qual cosa van desenvolupar estratègies de capacitació que permetessin a dones i homes que eren dominats prendre consciència de les seves pròpies capacitats.

La revolució anarquista i l’alliberament de les dones

Les anarquistes comparteixen amb els socialistes la crítica de la dominació econòmica, però la reestructuració econòmica va més enllà del socialisme, en desenvolupar una crítica independent cap a l’estat, la jerarquia i les relacions d’autoritat. L’anarquisme aspira a eliminar tots aquests sistemes d’opressió, per tal de crear una societat basada en la igualtat, la mutualitat i la reciprocitat. Per aquest motiu els mitjans que s’utilitzen, han de ser d’acord amb les finalitats.

Encara que molts autors anarquistes van teoritzar sobre el fet que per arribar a una societat lliure s’havia de superar la subordinació econòmica i cultural de les dones, qüestions que pocs van donar prioritat.

Dominació i subordinació: La naturalesa humana és un constructe social, el nostre comportament és fruit de les institucions en què creixem.

Els anarquistes espanyols van utilitzar el cas de les dones com a exemple d’efecte del condicionament social i el poder masculí. Si la dona està endarrerida és perquè en tots els temps l’home la va mantenir en inferioritat. Els que tenen el poder, ja siguin homes, l’estat… desenvolupen un desig cada vegada més gran de retenir-lo, aquest exercici del poder executat per una minoria discapacita la resta. Aquesta situació de subjecte passiu és la que porta les persones a tornar-se dependents i resignades, dubtant fins i tot de les capacitats pròpies.

Aquest estat de submissió té com a conseqüència final, que les persones que el pateixen, tinguin grans dificultats per definir-se o valorar-se generant fins i tot una dificultat a l’hora de tenir un pensament autònom, o rebelar-se contra allò establert.

Comunitat i igualtat: En lloc de la desigualtat, les anarquistes proposen el mutualisme, la reciprocitat, i el federalisme, com a forma de capacitar tots i cadascun perquè assoleixin el seu potencial màxim. Aquest potencial es reconeix com un dels drets bàsics amb què neixen totes les persones. Només quan tothom arribi a aquest potencial en harmonia s’arribarà a la llibertat. D’aquesta manera, la vida social deixarà d’estar regida per les antagonies i passarà a construir-se al voltant del suport mutu.

Els límits de les aspiracions anarquistes feien que es donés prioritat a les relacions econòmiques ja que per aspirar a una nova societat havien de ser el mínim de jeràrquiques possibles, atès que aquestes desigualtats donaven pas al poder polític o social. També perquè la major part del treball humà és cooperatiu, fet que fa impossible valorar l’aportació d’un únic individu.

L’ordre social ha de ser assolit per la cooperació voluntària d’unitats descentralitzades i locals, això origina seriosos interrogants en les dones. De quina manera participarien? Superaria aquesta nova societat la divisió per gèneres del treball?

El debat se centra en quina classe d’organitzacions formarien les bases de la nova societat. D’una banda hi havia els anarcosindicalistes, que proposaven una societat amb sindicats a la seva base, que alhora s’unirien a federacions, funcionant a base de congressos i delegats, però aquesta opció no contemplava el lumpen proletari a l’hora de prendre decisions. D’altra banda es trobaven els anarquistes que defensaven que l’obrerisme i els sindicats havien de desaparèixer amb el capitalisme, per la qual cosa se centraven principalment en l’existència del municipi lliure, un tipus d’organització més centrada en la comunitat, aquestes estratègies van tenir sovint més grans resultats a l’hora d’incloure les persones que no comptaven amb una feina tradicional.

La sexualitat i la subordinació de les dones: En abordar aquesta qüestió trobem grans diferències entre els grans pensadors, d’una banda trobem Proudhon, que considerava les dones com a simples reproductores, i de l’altra banda trobem Bakunin, amb una perspectiva més propera als marxistes. És a dir, afirmava que la clau per a l’emancipació de la dona és la plena incorporació al treball assalariat. La CNT seguia el segon postulat, per la qual cosa centra els esforços a organitzar les dones en sindicats, tot i que no ho consideraven suficient.

Teories de la dominació: Alguns autors espanyols ubicaven la causa d’aquesta dominació al paper reproductiu de les dones. Lluny d’aquestes teories des de Mujeres Libres insistien a desenvolupar una teoria i una pràctica que tingués en compte els factors culturals, com ara els ideals de castedat, monogàmia i fidelitat, llegat de la repressió cristiana. Insisteixen que el conjunt de fórmules cristianes porta a la prostitució i l’opressió de les dones, a més d’un comportament delictiu. Aquest conjunt de dogmes cenyits sobre les dones serveix essencialment a la necessitat de l’estat de generar més soldats i mà d’obra per al país. L’impacte dels embarassos tenia una influència més gran com més baixa fos la classe social de la família, doncs les famílies menys adinerades no sols tendien a tenir famílies més nombroses, sinó que l’efecte de la mortaldat de la progènia era més gran.

Teories de l’emancipació: La seva idea principal era que després de l’abolició de la propietat privada s’arribaria a l’amor lliure i l’emancipació de la dona, ja que arribant a practicar l’amor lliure, problemes com la gelosia havien de desaparèixer. En oposició a la repressió dels desitjos, una tècnica de capacitació que van dur a terme va ser instruir sobre sexualitat, i dur a terme un control de la natalitat. D’aquesta manera es donava l’opció a les persones de deixar de practicar sexe tan sols per procreació, obrint un camí al gaudi que no estigués només basat en allò genital, sinó que tingués una visió més eròtica. Tot i això, l’ideal sexual d’aquestes militants era plenament heterosexual, tot i que no castigaven l’homosexualitat, sinó que l’entenien com una desviació.

Transformació revolucionària: coherència de mitjans i fins: El primer punt, i més essencial, tracta que els mitjans per arribar a la revolució han de ser totalment coherents amb les finalitats. Si s’aspira a una societat no jeràrquica, cal arribar a través d’un moviment no jeràrquic. Però per això primer les persones han de reconèixer les seves pròpies capacitats, per això s’espera que les persones preparin la revolució participant d’activitats i practiques igualitàries i capacitants. La manera de crear una nova societat és crear una nova realitat.

L’acció directa: L’acció ha de ser descentralitzada, és a dir, un fenomen local que creixi des de les necessitats de la vida, per tal de superar la pròpia subordinació. L’acció directa respon davant la necessitat que les persones estableixin contacte amb les seves forces i capacitats per arribar a definir les seves pròpies vides, aprendre a pensar i actuar per si mateixes a través d’organitzacions on l’experiència, la percepció i l’activitat, puguin guiar i provocar el canvi. El coneixement flueix a través de l’experiència. La participació a l’acció directa té efectes interns i externs. Desenvolupen un sentit de competència i confiança en una mateixa mentre actua per canviar la situació, a més de tenir efectes sobre la resta de persones per l’anomenada “propaganda pel fet”, servir d’exemple que poden existir i hi ha formes no jeràrquiques d’organització i que poden funcionar.

Preparació: L’acció directa només es pot produir en un context de preparació, ja que es considera insuficient per portar a la revolució. La preparació és necessària per assenyalar a les persones la naturalesa comunal de la seva situació i reconèixer les capacitats de l’acció col·lectiva, sense aquesta preparació, la revolució només portaria a instaurar una altra autoritat. Les persones han d’estar preparades per actuar espontàniament en benefici propi, i per això la millor tècnica és l’acció o la participació en organitzacions obreres, a través de la qual es desenvolupa una consciència crítica per mitjà d’una reflexió sobre les seves vides. La transformació s’havia de donar a tots els àmbits socials per transformar totes les relacions jeràrquiques.

Una de les insistències de les anarquistes era que els obrers industrials de la ciutat no eren els únics d’assolir la revolució, sinó que els camperols, així com els no treballadors també poden desenvolupar el pensament revolucionari, criticant així també l’èmfasi que es col·locava des de el moviment al proletariat masculí urbà.

El sentit de justícia es desenvolupa a través de la participació en institucions que reconeixen i validen el propi valor de les persones, intercanviant influències recíproques. Per això, practicar la justícia és obeir l’instint social, que es converteix en les bases de la nostra pròpia autoregulació. Per aquest motiu, les anarquistes pretenien enderrocar les institucions que impedien el sentit moral, les capacitats pròpies i la força a les persones (església, estat,…).

Demostrar amb fets que pensa i que és capaç de concebre ideals, de seure principis, de fer fins.

La mobilització de la comunitat i l’organització sindical

Després de llargs anys de conflictes als 70 anys que van precedir la guerra civil, les anarquistes van acumular una gran quantitat de forces, agrupades en diverses organitzacions que van servir d’estructura a l’inici del conflicte al 36. Entre aquestes estructures hi havia una gran xarxa d’ateneus i cooperatives, organitzacions i revistes que van servir de base a la revolució.

La revolució social, va dependre en gran mesura de la participació de col·lectivitats senceres en les lluites, incloent-hi persones no sindicades. Tot això en allò que s’anomenaven comuns o municipis lliures, que van constituir la base del comunisme llibertari espanyol. Aquest municipalisme, juntament amb les diferències de possessió de la terra o de treball van fer que a cada regió d’Espanya, els objectius de les treballadores fossin diferents i variats. A Andalusia, l’objectiu se centrava en la col·lectivització, mentre que en zones més industrialitzades, els objectius eren merament reformistes.

En aquesta època, les dones depenien de forma íntegra dels homes, treballaven en un àmbit domèstic, que no vol dir que fos de forma exclusiva dins de casa, sinó que també feien tasques d’hort per exemple, o en zones més industrials portaven a cap treballs de criada o a la indústria tèxtil. Els cercles socials de les dones també eren més limitats, reduint-se a altres dones. Això contrasta amb els homes, els cercles dels quals a la fàbrica, sindicats o al camp eren més amplis. Una altra dada sorprenent és l’elevada taxa d’analfabetisme en dones que el 1900 era del 71%.

El camp espanyol, després de successives polítiques de privatització, va ser el centre de successives revoltes, i que van bolcar les seves esperances a la primera república. Després que en aquest primer intent republicà no es veiessin reflectits els seus interessos, es trobaven més que disposats a ser seduïts per l’anarquisme.

Va ser a les zones més rurals on les persones, sindicades o no van veure les seves esperances en el comunisme llibertari, veient que per exemple cada persona tingués l’ocupació que fos, tindria dret a rebre aliments del magatzem comunal. D’aquesta manera va ser com es va unir l’acció sindical i el suport a la comunitat, creant així l’anarcosindicalisme. L’acció d’aquests treballadors a través de l’acció directa, l’activisme i les vagues va crear un clima d’expectació i d’entusiasme.

Alhora es van anar veient noves cares de dones obreres reconegudes per la seva militància, sobretot en fàbriques tèxtils i de cigarretes, sent les dones també el gruix de les treballadores industrials a molts municipis, 80-90% de les treballadores.

Tot i això, els homes anarquistes no van ser conseqüents amb la lluita de les dones ni amb defensar la igualtat, veient que les seves companyes es veien abocades a jornades de 16 hores, amb pèssims jornals, i encara així deixant la seva lluita en un segon pla.

Tot i que les dones eren majoria en molts sindicats, estaven relegades a un segon pla dins de l’organització, sent anecdòtic que aquestes ocupessin càrrecs de responsabilitat als sindicats, això va portar per exemple a la creació de l’Associació de Dones de Barcelona.

Tot i veure’s relegades a segona fila, la participació de les dones a les vagues era pràcticament igual a la dels homes, sent aquestes protagonistes de diverses accions com tallar vies de tren durant la Setmana Tràgica.

La importància de les dones treballadores dins de l’agitació social va anar en augment, sent les protagonistes de les vagues del tèxtil el 1910, 1915 i 1916, sent líders reconegudes per les masses.

Van ser les dones les que van teixir llaços amb la comunitat i les persones no treballadores, així com ser les primeres que van ampliar els objectius revolucionaris a fins comunitaris, com a “la guerra de les dones de Barcelona” on es van manifestar pel cost de la vida provocat per la Primera Guerra Mundial, arribant a assaltar camions de carbó, un dels subministraments que havia augmentat de preu.

L’educació com a preparació.

Un dels punts forts de les anarquistes espanyoles va ser la creació d’una xarxa d’escoles, ateneus i diaris, amb els quals pretenien incrementar l’alfabetització i la base cultural. Les dones que posteriorment formarien part de Mujeres Libres, van manifestar que la seva etapa als ateneus va ser crucial en el seu procés militant. Des dels diaris també van tenir l’oportunitat de comunicar-se amb la comunitat anarcosindicalista en general, tractant temes del seu interès amb una clara visió crítica.

Les militants de Mujeres Libres veien crucial desenvolupar classes i programes només per a dones, on animar-les a desenvolupar el seu propi potencial i forces, més enllà de ser mares.

Guerra civil i revolució social

D’entrada cal dir que al llarg del llibre planeja permanentment el masclisme i el patriarcat sempre que hi ha ocasió: la diferent assignació de tasques entre homes i dones, la diferència salarial entre ells i elles, la invisibilització de les dones en els càrrecs directius,… només en aquelles ocasions en què hi ha sectors laborals on només hi ha dones o bàsicament hi ha dones sí que accedeixen a càrrecs representatius. Fins i tot a les col·lectivitzacions i a les milícies hi ha aquestes diferències, tret de comptades excepcions. En poques ocasions les dones fan les mateixes tasques que els homes al front, són poques les dones que agafen les armes, el més habitual és que se les assigne «tasques domèstiques» també al front.

La República i el Front Popular

Ja hem comentat alguna vegada que a començaments de la dècada dels 1930 es palesa una divisió de la societat (a molts nivells) entre moviments de diversa índole associats a l’església, així com també empresaris, propietaris i exèrcit, i els sindicats CNT i UGT que tenien moltíssima afiliació. Això coincideix amb la instauració de la República l’any 1931, però aquesta república no tenia una base social forta, era més aviat deguda a l’abdicació del rei. En la primera època va ser governada per una coalició molt dubtosa i només es va implantar una clara reforma agrària a Andalusia i Extremadura. Sí que es va establir una educació laica i es va disminuir el nomenament de militars, però els treballadors industrials i els obrers agrícoles continuaven vivint en la misèria perquè els empresaris i els terratinents continuaven gaudint dels seus privilegis i no es gosava tocar-los.

Tot això era degut a la fragilitat de la coalició que conformava el Front Popular, unida només per estar en contra de la coalició de centre-dreta que per tenir una agenda pròpia ben clara.

Aquesta feblesa del Front Popular va «facilitar» el cop d’estat militar del 1936; de fet quan va tenir lloc moltes organitzacions obreres l’estaven esperant, algunes de feia temps. La prova és que hi havia organitzacions obreres que estaven preparades esperant aquest cop i els seus membres feia un temps que dormien als sindicats per a poder reaccionar ràpidament; cosa que no passava al govern. Tant el govern estatal com el català s’havien negat a les peticions de CNT i UGT d’armar els treballadors; tot i això el poble va ocupar els carrers amb les armes que va trobar i es va enfrontar a l’exèrcit rebel.

Això va anar acompanyat, especialment a les zones on els anarquistes eren més forts, com Catalunya, de la presa de fàbriques i centres de treball per part dels obrers; i a les zones rurals les organitzacions obreres van expropiar latifundis i els municipis van instaurar sistemes cooperatius de cultiu.

Segons Soledad Estorach el més important que van fer les dones, a part de totes les heroïcitats que van fer com els homes, va ser pujar a les teulades i als terrats i increpar els soldats perquè deixaren l’exèrcit rebel i s’uniren al poble.

En aquests moments hi ha mostres del masclisme, com relata l’Enriqueta Rovira quan li retreuen que portara una pistola i que el que havia de fer era donar-la a un home.

Cal posar en valor el moviment anarquista i llibertari, ja que a les milícies sí que hi va haver dones que van agafar les armes. El col·lectiu anarquista-llibertari també va formar diferents tipus d’agrupacions que van crear ateneus, grups de joves i, fins i tot, escoles racionalistes, com l’Élisée Reclus.

Tota aquesta consciència político-social també es traslladava a la milícia i era el que diferenciava les milícies d’un exèrcit tradicional. Tot i això, la milícia no estava exempta de masclisme, com relata Conxa Pérez quan va anar al front d’Aragó i va veure que les dones eren considerades «personal de suport» ocupant-se dels «treballs femenins» com la cuina, la bugada i la costura.

Malgrat aquesta realitat la propaganda anarquista feia fotos de dones milicianes que apareixen en cartells i en premsa per tal d’estimular la mobilització popular, tot i que fins i tot la majoria d’organitzacions de dones eren partidàries de l’eslògan «els homes al front, les dones al treball».

Com argumenta Mary Nash, sembla ser que ni el poble en general ni les organitzacions revolucionàries estaven preparades per aquest desafiament extraordinari al repartiment tradicional dels papers.

Sembla evident que des del començament hi ha haver un interès en allunyar les dones del front.

Revolució popular i col·lectivització

Pel que fa a les col·lectivitzacions, s’observa diferències entre ciutat i camp i entre diferents zones de l’estat i aquest canvi també transforma l’educació, creant-se a Catalunya el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) amb l’objectiu de proporcionar educació pública gratuïtat per a tothom, des de l’elemental a la superior, incloent la universitat.

Quan Emma Goldman va venir per aquí va quedar molt sorpresa i va dir que per primera vegada no s’estava només lluitant contra un enemic sinó que s’estava construint. Fins al punt que en una carta a Rudolf i Milly Rocker va escriure «Ja he visitat totes les indústries que estan sota control de la CNT i que gestionen els propis treballadors, el ferrocarril, els transports, les plantes de gas i combustible, els camps d’aviació i algunes fàbriques tèxtils. És colpidor veure el bé que funciona tot. Em van impressionar particularment els pagesos d’un poble col·lectivitzat. Mai havia cregut que poguera haver-hi tanta intel·ligència en uns pagesos.»… malgrat l’entusiasme amb què descriu com de bé funciona tot sorprèn que no siga capaç de pensar que els pagesos també poden ser intel·ligents; segurament té a veure amb el que es pensava fa un segle i amb quin concepte es tenia d’intel·ligència llavors, potser lligat només a qüestions acadèmiques i pensant que els pagesos no poden fer altra cosa que conrear els camps. En canvi, diu l’autora tot seguit, «Els sentiments de capacitació, o possibilitat, que acompanyaven a la participació en aquestes activitats no van abandonar els revolucionaris durant anys.»

I com recorda l’Enriqueta Rovira «El que sentíem era quelcom molt especial. Era quelcom preciós. Teníem un sentiment… com ho diria? De poder. No en el sentit de dominació, sinó en el sentit que les coses estaven sota el nostre control. De possibilitat. Un sentiment de què realment podíem fer quelcom junts.».

Col·lectivització industrial

El fet que abans de la guerra ja hi haguera estructures d’organització obrera va fer possible que els treballadors assumiren el control de la major part de l’economia industrial, especialment a Catalunya.

Les organitzacions sindicals van coordinar tant la producció com la distribució dels productes manufacturats. A Catalunya, un comitè conjunt CNT-UGT va prendre el control operatiu de totes les centrals d’energia, arribant fins i tot a intentar comprar carbó a Alemanya (amagant, això sí, la identitat dels compradors).

En la majoria de les indústries col·lectivitzades, les assemblees generals de treballadors decidien la política a seguir, i els comitès electes decidien els assumptes del dia a dia. Abans de la guerra ja hi havia hagut comitès de treballadors a totes les indústries sindicades, de manera que va ser fàcil que s’adaptaren a la nova situació revolucionària, coordinant i organitzant la producció i «tenint cura de què tots treballaren, de què no hi haguera injustícies i de què tots els treballadors estigueren contents».

Aquestes estructures van ser extraordinàriament eficaces, no només per a mantenir la producció, sinó també per a instaurar canvis en la mateixa i en les polítiques de personal. En la gestió de personal, un dels canvis introduïts a la indústria tèxtil col·lectivitzada va ser l’abolició del treball a destall (a preu fet) i la incorporació a les fàbriques de les dones que treballaven a sa casa.

Dolors Prat, que va ser secretària general de la secció fabril del sindicat tèxtil de la CNT a Ripoll, diu que «quan després de maig de 1937 van disminuir les comandes de l’estranger i es van haver de reduir les hores de producció, van adoptar una setmana laboral de tres dies, dividint el treball que hi havia entre tot el personal de la fàbrica – evitant així l’atur – i van continuar pagant a tothom el sou base».

No obstant això, les dones no van assolir la igualtat amb els homes en aquestes col·lectivitats industrials. Analitzant qualsevol dels criteris possibles – igualtat de sou a igual treball, igualtat de participació en les activitats de gestió obrera o divisió sexual del treball –, es pot observar que les col·lectivitats van fer curt en aquestes qüestions.

Tot i que la CNT havia defensat durant molt temps el «sou únic» les empreses gairebé mai van assolir aquest objectiu. Les diferències de sou entre homes i dones van continuar. Segons Pepita Carnicer en una fàbrica tèxtil col·lectivitzada a Igualada, la gran majoria de treballadors eren dones i hi havia tres nivells de sous: els més alts corresponien als responsables que eren tot homes (el director, els capatassos i els electricistes), el segon nivell de sou corresponia a les empleades regulars, «mares de família» (les mestres i ordidores) i el tercer nivell corresponia a les aprenents. Tot i que les dones constituïen la majoria de les treballadores de la indústria tèxtil, van continuar desenvolupant els treballs pitjor pagats. Els sous quedaven justificats perquè el treball de les dones no era ni tan pesat ni tan difícil com el dels homes… i la justificació de què el treball «masculí» era realment més «pesat» justificava l’exclusió de les dones dels llocs millor pagats (era un win-win).

La situació era una mica diferent a les zones en què hi havia hagut certa activitat organitzada per dones abans de la guerra. És el cas que explica Teresina Graells del grup de dones del sindicat del ram tèxtil de la CNT a Terrassa, que van aconseguir abans de la guerra que el sindicat incloguera a la seua taula reivindicativa la igualtat de sous i la baixa per maternitat.

Les estructures de participació i lideratge també van fer curt en les seues aspiracions igualitàries, ja que a la pràctica els homes participaven més regularment als comitès de fàbrica i tendien a monopolitzar els llocs de lideratge.

Com que hi havia poca participació de dones als llocs de lideratge dels sindicats el domini sindical en la presa de decisions econòmiques i socials perpetuava el mecanisme pel qual les qüestions que eren més importants per a les dones no es consideraven prioritàries, és un peix que es mossega la cua. Quan es plantejava en aquests llocs l’emancipació femenina es deia que havia de donar-se al lloc de treball.

El fet que els homes veieren que s’aconseguira abolir el treball a preu fet i que la dona s’incorporara a les fàbriques tèxtils com un gran èxit de la col·lectivització demostra que no es tenia en compte la complexitat de la vida de les dones; i tot i que els homes que van lluitar per aconseguir-ho pensaven que això ajudava a les dones, aquestes no sempre van estar d’acord, ja que el treball a preu fet permetia a les dones decidir a quin ritme treballaven i quantes hores hi dedicaven… i les permetia ocupar-se dels seus fills i de les seues famílies.

La «doble feina» continuava existint, i tot i que moltes persones reconeixien la càrrega que això representava, molt poques van suggerir que això podia canviar-se.

Col·lectivitats rurals

A les zones rurals es van produir canvis encara més profunds: en pobles xicotets, especialment a l’Aragó, els anarquistes van crear col·lectivitats municipals; en pobles més grans els pagesos van expropiar i col·lectivitzar les terres dels grans propietaris, permetent-los continuar treballant-les, però assegurant-se que tots els seus antics treballadors es convertiren en membres plens de la col·lectivitat.

Soledad Estorach durant els primers mesos de la guerra va estar viatjant amb gent de la CNT, de la FAI i de la FIJL per Aragó, Catalunya i part del País Valencià i va descriure així el paper dels militants en el procés de col·lectivització:

Quan arribàvem a un poble, anàvem primer al Comitè Provisional i convocàvem una assemblea general de tot el poble. Explicàvem quin era el nostre paradís amb gran entusiasme. Després hi havia un debat, a l’estil dels pagesos, preguntaven, es debatia, etc. L’endemà començaven a expropiar la terra, a formar grups de treball…

Nosaltres els ajudàvem a formar un sindicat, a crear grups de treball… De vegades, ningú al poble sabia llegir o escriure, de manera que tot això portava més temps. També ens asseguràvem que nomenaren un delegat per a què anara a la propera reunió comarcal o regional. I, mentrestant, anàvem també al camp a treballar, per a demostrar-los que érem gent normal i no estranys que no sabíem el que ens portàvem entre mans. Ens rebien sempre amb els braços oberts. Per a ells, Barcelona era com Déu… La gent ens preguntava «així es fa a Barcelona?» I si els dèiem que sí, ja està, no necessitaven més.

Tot i que no està clar quanta força calia per a crear una col·lectivitat, sembla clar que el pas de les milícies de la CNT per una zona ajudava a crear un ambient favorable a la col·lectivització.

Val a dir que en algunes comarques d’Aragó, la major part dels membres de les col·lectivitats mai havien tingut terres abans de la guerra.

Al País Valencià, tret d’algunes poques ciutats amb bona trajectòria de militància en la CNT, la situació era semblant a la de Catalunya, hi havia pocs latifundis i molt poca terra conreada era propietat dels «deslleials». Tot i això, els pagesos de molts pobles van prendre el control de la terra i van intentar instaurar col·lectivitats. Però segons Aurora Bosch, molt pocs líders i militants de la CNT sabien què era col·lectivitzar i moltes d’elles no eren més que cooperatives de productors i consumidors.

Malgrat això, es van assolir fites importants, ja que en moltes zones es va mantenir i fins i tot augmentar la producció agrícola, i a València la CNT i la UGT van formar el CLUEA (Consell Llevantí Unificat d’Exportació d’Agris) que va col·lectivitzar la indústria d’exportació de cítrics. Els col·lectivistes també van disposar la transferència dels excedents de producció de les col·lectivitats més riques a les que patien escassetat de producció.

En general, les col·lectivitats rurals van assolir en major mesura que les industrials l’objectiu anarquista de la igualtat, al menys pel que fa als sous. És el cas de les col·lectivitats de Montsó i Mirambell a l’Aragó, que pagaven el mateix a homes i a dones. Però la majoria va establir diferències importants entre els sous d’homes i dones. Fins i tot els sistemes de sou familiar van incorporar aquesta valoració discriminadora del treball: «Adelante!» a Lleida i «el Porvenir» a València, pagaven sous al «cap de família» adaptats al nombre, sexe i edat dels membres de la família. En canvi, a Fraga les dones que treballaven fora de casa rebien el mateix sou que els homes, en canvi quan treballaven des de casa no cobraven perquè s’entenia que el sou familiar pagat al marit o al pare ja reflectia la seua contribució a la col·lectivitat de forma indirecta.

La tradicional divisió sexual del treball sembla haver prevalgut, com es pot comprovar per les actes d’una col·lectivitat de Lleida, que suggereixen una acceptació generalitzada de la proposta de què les normes que afectaven el treball femení foren diferents de les del masculí.

A tot arreu, les tasques domèstiques requeien automàticament en les dones… i sembla que la tradicional divisió sexual del treball també ha prevalgut a la naturalesa i el grau de participació en el lideratge i la presa de decisions dins de les col·lectivitats (es pot comprovar a les actes de «Adelante!»).

Algunes dones van dir que, sovint, elles es quedaven callades a les reunions i aquesta actitud l’atribuïen al fet de no tenir pràctica a parlar en públic (aquesta seria una qüestió per la que s’interessaria Mujeres Libres).

Per tant, és molt possible, per suposat, que les dones feren una gran feina i que tingueren poc o cap reconeixement per aquesta tasca.

Malgrat tot això, les col·lectivitats van assolir grans fites: les dones van participar activament en algunes col·lectivitats rurals i fins i tot hi van ocupar llocs de responsabilitat; els graus de llibertat personal es van incrementar enormement; en moltes zones el matrimoni formal va desaparèixer, tot i que la família nuclear seguia sent la norma; les dones treballadores van començar a actuar autònomament.

Consolidació política i contrarevolució

La rebel·lió va suposar el col·lapse efectiu del poder governamental oficial. A les principals places fortes de la República les organitzacions obreres van assumir la responsabilitat de l’establiment de l’ordre públic. A la majoria de les ciutats, les institucions formals del govern van ser reemplaçades pels Comitès de Milícies Antifeixistes, tot i que això no va implicar la destrucció de les institucions anteriors (cas de la Generalitat de Catalunya, per exemple). A la llarga aquest breu període de «poder dual» va servir per tal de reconsolidar el poder en mans del govern.

Com diu l’autora, no es pot estudiar la revolució social sense considerar l’àmbit polític en què va tenir lloc, tant nacional com internacional, ni l’impacte que els canvis van tenir, dins d’aquest àmbit, sobre el rumb de la pròpia revolució…

La guerra va començar l’estiu de 1936, quan Hitler ja tenia el poder a Alemanya, i va acabar la primavera de 1939, poc abans de començar la Segona Guerra Mundial. Els països considerats aliats naturals de la República espanyola – Anglaterra, França i Estats Units – van adoptar una política de «neutralitat» per por a ofendre Hitler i Mussolini recolzant l’exèrcit «roig» a Espanya; i no només es van negar a vendre armes a la República sinó que també van prohibir el comerç de tot aquell material que poguera tenir un valor estratègic. D’altra banda, tot i que Hitler i Mussolini fan signar un «pacte de no intervenció» l’agost de 1936, va deixar palès que no tenien cap intenció de respectar-lo, ja que van aprovisionar els rebels amb armes, material de guerra, tropes i suport aeri a gran escala (bombardeig aeri de la Luftwaffe a Gernika). La República va quedar aïllada i abandonada, i de no ser perquè va rebre una mica de suport de la Unió Soviètica de de Mèxic a principis de la guerra potser hauria caigut a mans dels rebels a finals del 1936.

No obstant això, és cert que el suport soviètic rebut va ser crucial perquè la resistència aguantara també va determinar el curs de la revolució social i de la pròpia guerra: Stalin tenia interès en minimitzar – sinó reprimir – l’aspecte revolucionari de la Guerra Civil i presentar-la a Occident com una simple guerra entre democràcia i feixisme.

Amb el pas dels dies PCE i PSUC es van convertir en representants de la petita burgesia i dels petits propietaris rurals en oposició a les organitzacions obreres revolucionàries, i aviat van adoptar una postura «contrarevolucionària» oposant-se a les milícies i a les col·lectivitats i advocant per la protecció de la propietat privada. Les organitzacions llibertàries van lluitar per a resistir-se a aquest canvi però la pressió era molt forta… tant és així que la Frederica Montseny va declarar:

Ara no som ni socialistes ni anarquistes ni republicans, som tots antifeixistes, perquè tots sabem el que representa el feixisme.

Amb el pas del temps es va veure que els interessos polítics primaven sobre els revolucionaris i l’aliança política va derrotar l’aliança revolucionària.

A Barcelona les forces comunistes van prendre la iniciativa contra els anarquistes i el POUM en el que es coneixeria després com els «fets de Maig» de 1937 atacant la central telefònica, en mans de la CNT, i arrestant els membres del POUM; la qual cosa va suposar la dimissió dels 4 ministres de la CNT.

El govern va adoptar un paper cada vegada més contrarevolucionari i no va tardar en adoptar una política de «primer la guerra i després la revolució».

Els fets de maig de 1937 van marcar l’ocàs real del període expansiu de la revolució social i el sentiment de què «el món estava a les nostres mans» havia arribat a la fi.

Emma Goldman va descriure la «traïció» comunista en termes molt durs:

Només sé que he de cridar contra aquesta banda assassina dirigida des de Moscou que no només està intentant esprémer fins l’última gota de vida de la revolució i de la CNT-FAI sinó de deliberadament ha sabotejat, i segueix fent-ho, el front antifeixista. No conec un exemple més gran de traïció. Judes només va trair a Crist, els comunistes han traït tot un poble.

Altres han criticat la política col·laboracionista de la CNT suggerint que qualsevol intent de guerra revolucionària seguint els mètodes tradicionals estava condemnat al fracàs i que haurien d’haver adoptat mètodes de guerra de guerrilles enlloc d’acceptar la política de militarització del PCE.

També hi ha qui diu que les forces que assetjaven la República eren tan potents que la postura del POUM, la CNT i els socialistes d’esquerres era extravagant i que calia dedicar tots els esforços a la guerra: si algun error havia comès la CNT era el de ser «massa revolucionària».

En molts aspectes la guerra civil espanyola es va decidir realment a l’àmbit internacional, encara que va ser el poble espanyol qui va patir la lluita i els anys de repressió que la van seguir.

Educació per a la capacitació

Preparació és revolució

La necessitat d’enfrontar-se tant a la revolució com a la guerra va portar Mujeres Libres a desenvolupar una sèrie de programes.

Ens trobem amb dos àmbits d’actuació:

• capacitació de la dona per al compromís revolucionari

• captació per a la seva incorporació activa al moviment llibertari.

I per a tal afer així ho fan constar en els seus estatuts:

“Crear una fuerza femenina consciente y responsable que actúe como vanguardia del progreso”

A este efecto establecer escuelas, institutos, ciclos de conferencias, cursillos especiales…tendentes a capacitar a la mujer y a emanciparla de la triple esclavitud a la que ha estado y sigue estando sometida, esclavitud de ignorancia, esclavitud de mujer y esclavitud de productora”

Per tant veiem que la prioritat és la formació per a què sigui conscient del seu estatus d’oprimida i tingui les eines per emancipar-se.

Mujeres Libres rebutja tant el feminisme entès com l’oposició als homes i el seu esforç en aconseguir la igualtat dins el sistema de privilegis existent (posició del feminisme burgès) com la posició secundària de les dones dins el moviment llibertari.

No volen seguir cegament una organització sinó capacitar les dones per a canviar la societat, una societat on les persones poden determinar-se a sí mateixes.

Ara bé tant la CNT com la FAI, de les que rebien finançament, estaven més interessades en la captació que en la capacitació i amb això xocaven i mai van acceptar la capacitació com a meta independent. Això va fer que Mujeres Libres se centressin en les conseqüències específiques de les desigualtats per a les dones desmarcant-se del moviment anarcosindicalista que no anava tant enllà (quedant-se en la subordinació de les dones com part del sistema de jerarquies dominant)

Per això les dones necessitaven una organització apart ja que “solo por medio de sus propias acciones autodirigidas podrían ellas llegar a verse como competentes y capaces de participar como iguales en el movimiento libertario”.

En els seus programes de capacitació se centren en les relaciones entre la subordinació econòmica, cultural i sexual.

Aquesta correlació ve pel fet que les dones que depenen econòmicament també ho són sexualment i aquesta dependència estava reforçada per la seves mancances educatives, fet que les infravalorava. Les que rebien un sou també estaven infravalorades perquè aquest era més baix i eren considerades treballadores secundàries. La barreja entre subordinació econòmica i cultural feia a més que fossin vulnerables a l’explotació sexual tant dins com fora del matrimoni.

Per aquest conjunt de relacions de dependència i subordinació calia fer activitats que treballessin diversos fronts alhora

Malgrat aquests grans objectius, la postura sobre el què les dones haurien d’aportar a la societat era ambigua: no s’especifica quines són les característiques femenines i què poden oferir les dones a la societat

Programes educatius

És el programa principal per aconseguir que les dones alliberin el seu potencial i es puguin convertir en membres totalment participatives en el moviment llibertari i en la nova societat amb una finalitat urgent: “ajudar a guanyar la guerra i alliberar-la de la triple esclavitud… capacitar-la per a un ordre social més just.”

Àmbits que avarca:

• analfabetisme

• programes de formació social: encarades cap al món social i polític

• cultura general, història social, economia i dret

Per exemple el casal de la dona treballadora oferia cursos en les següents àrees:

• Classes elementals: llegir, escriure, aritmètica, geografia, gramàtica, natura

• Classes complementàries: història, francès, anglès, rus, mecanografia, taquigrafia

• Classes professionals: infermeres, puericultores, peritatges, confecció, agricultura, avicultura

• Classes d’organització sindical: organització sindical, sociologia, economia, cultura general

Treball i programes d’aprenentatge

S’elaboren generalment amb comú acord amb els sindicats però hi ha desacord subjacent pel que fa la subordinació de les dones i la comprensió de les diferències entre els sexes.

La voluntat dels sindicats és que les dones omplin els buits de treball mentre els homes són al front i la de Mujeres Libres va més enllà: de què el dret de la dona a un salari digne era motiu de reivindicació tant en temps de guerra com de pau, per diversos motius:

• Ser independents econòmicament

• Tenir un sentit social

• Respecte vers elles pels seus marits

• Treball com a part d’una vida plena

Reivindicacions dins el treball:

• El treball és un dret de la dona

• Mujeres Libres està a favor de la igualtat salarial (Mercè Comaposada)

• Cal capacitar-se per a treballar

• Cal aprendre a pensar i a organitzar-se col·lectivament

• Ambigüitat: naturalesa femenina no resolta
  

• No tots els articles parlen que les dones han de treballar en temps de pau i el concepte de dona parla de les “diferències de les dones” atorgant-los-hi suavitat, rol de mares o personal de suport i altres articles semblen més interessats a superar les traves per superar les barreres laborals

Conscienciació i recolzament a la militància femenina

Mujeres Libres no intenta conscienciar les dones a la militància sinó que dona suport actiu a la implicació de les dones en els aspectes militars de la lluita.

En ocasions es defensa una manera diferent de militar. Frederica Montseny que declara que “las mujeres se destacan por el esfuerzo colectivo de un sexo sacrificándose, luchando como luchan en españa las obreras en la fábricas de municiones, desafiando a la muerte durante muchas horas diarias…”

En canvi Àurea Cuadrado no tenia el mateix parer i creia que les dones estaven al mateix nivell que els homes en autodomini i desenvolupament personal.

Altres programes

Maternitat

Molts articles a Mujeres Libres s’oposaven a que s’identifiqués com a mares i que tenien una identitat i una funció social independents, una altra cosa és que la maternitat era una realitat per a moltes d’elles i això ho tenia en compte i volien que fossin mares conscients.

Sánchez Saornil manifesta la seva preocupació pel fet que el rol de mare “pugui absorbir la dona, anul·lant l’individu”.

Pilar Grangel situava en tercer lloc la reproducció després de les responsabilitats de les dones després del treball i del desenvolupament de la consciència social i que havia de ser una responsabilitat compartida amb el pare, participant tots dos de com saber alimentar, cuidar i formar per a ser una nova generació.

També hi havia articles que parlaven de la naturalitat del sentiment maternal de les mares.

Un enfocament anarquista de la criança infantil era que els nens es deixessin desenvolupar a la seva manera.

No només es va teoritzar sinó que es van crear hospitals obstretícics amb serveis d’atenció i de formació.

L’educació dels fills

Cal formar-se per educar millor i procurar que els fills tinguin una educació millor. Estimular la seva imaginació, entusiasme…

Sexualitat

Les pràctiques sexuals entre les militants de Mujeres Libres eren considerablement més lliberals que el que permetia la cultura espanyola tradicional i és una sortida al matrimoni convencional però en general hi ha bastant silenci sobre aquest tema i que al final també van tenir uns comportaments bastant tradicionals respecte a l’amor lliure no tenint més d’una parella a l’hora.

Potser Mujeres Libres es va limitar en aquests temes per no allunyar dones als seus programes d’educació

Programes per a refugiats i de serveis socials:

• programes per a refugiats: asil, escoles i altres serveis

• assistències a combatents, visites al front, hospital, rentar i sorgir la roba

Les visites al front no sempre van coincidir amb els interessos dels soldats que s’esperaven més fer unes conquestes

Aportació de Mujeres Libres

Encara que l’organització va durar menys de tres anys, va mobilitzar a més de 20.000 dones i va desenvolupar un ampli programa d’activitats dissenyades per a capacitar la dona com a individu al temps que es construïa un sentiment de comunitat. Igual que els seus companys anarcosindicalistes creien que el desenvolupament individual de la persona depenia del desenvolupament d’un fort sentiment d’unió amb la resta.

Eren aquest sentit és una alternativa a l’individualisme que caracteritzava els moviments feministes dominants en aquella època

No se sentien feministes, «no volien anar contra els homes» sinó treballar al seu costat per què sinó no hi ha revolució social (Suceso Portales).

A més i, en general, aquesta insistència en la emancipació és exclusiva de Mujeres Libres allunyant-les d’altres organitzacions femenines i fins i tot amb companys del moviment llibertari:

• Perspectiva femenina per al moviment anarquista

• Forma de descentrar les normes d’orientació masculina dels moviments anarquista i anarcosindicalista

• La mera existència de Mujeres Libres com una forma d’acció directa

• Nova concepció de la política que només pot ser dins d’una comunitat política igualitària de respecte mutu, identificant-se amb el moviment llibertari i no amb altres organitzacions de dones.

• Construcció del fet polític basant-se en el gènere i en un segment de classe i inicis d’una conceptualització de la diversitat

• L’alliberament de l’opressió només pot venir des de l’acció col·lectiva i només pot ser avaluada amb normes col·lectives.

• Abolició de les jerarquies i participació activa de les dones en el procés i en la creació de la nova societat.

• Les qüestions de classe i de gènere s’han d’afrontar de manera simultània

Cap a una perspectiva actual

En l’època de l’autora aquesta va observar una tendència entre els diferents moviments del feminisme contemporani que tenien en comú una naixent perspectiva de la diferència:

• Patrons de dominació i subordinació culturals així com les resistències reflectides en els discursos ocults, de manera que cal atendre no només a les diferències entre homes i dones sinó a les diferents orientacions sobre la vida i la política que són sotmeses a la rúbrica de gènere i després diferencialment adscrites a dones i homes.

• Circumstàncies socials particulars de les dones o els membres de la classe obrera que generen diferents orientacions en la política i la vida socials.

• Desenvolupament d’identitats col·lectives que puguin generar perspectives culturals i polítiques diferents de la norma dominant.

Perspectiva de la diversitat enfrontant-se al racisme, al heterosexisme i a l’opressió dins del moviment feminista i de la societat en general.