Trobades de lectura crítica

CRÒNICA DE LA TERCERA SESSIÓ DEL TALLER DE LECTURA CRÍTICA ENTORN L’OBRA DE KROPOTKIN

La sessió del diumenge 23 de maig ha sigut una mica més difusa que l’anterior. L’abordament als aspectes del text ha sigut una mica més caòtic i hem desvariat considerablement. Això, però, té pros i contres: s’ha de dir que, en positiu, hem passat una bona estona intercanviant idees i punts de vista entorn qüestions d’actualitat (i de no tanta actualitat) i perspectives de canvi.

A continuació oferim la crònica (o el que ha sigut possible recollir) de la tercera sessió del taller de lectura entorn l’obra de Kropotkin:

 

Article “La ley y la autoridad”

Breu resum de l’article:

La llei -diu Kropotkin- és avui un culte que substitueix les religiositats ancestrals. No hi ha res de natural en ella; és més, en el seu afany de controlar qualsevol aspecte de la vida, i degut a la maquinària repressiva que necessita, la llei no fa més que potenciar els vicis de la humanitat i neutralitzar la seva tendència a la sociabilitat i el canvi. Abans que la llei existís, els costums i hàbits eren els que dotaven de sentit moral les relacions humanes. En el moment en el que l’autor escrivia, en l’espai agrari encara es podia identificar aquesta sociabilitat consuetudinària, tant antiga com la humanitat. I és que en l’ésser humà hi ha una tendència a la fraternitat i solidaritat comunitària sorgida de la pròpia adaptació evolutiva de els costums, un aspecte que conviu, però, amb una altra realitat: l’afany, per part d’alguns individus, de dominar i obrar en propi benefici. De l’aliança entre el sacerdot i el guerrer sorgí, així, un grup disposat a subjugar a la societat imposant hàbits que els afavorien. Quan la societat de classes es va polaritzar i va néixer l’Estat, els governants van necessitar una institució que els hi procurés permanència; així naixien les lleis, sancionades pels sacerdots i amb l’amenaça del guerrer.

Des d’un inici, el codi legal, per legitimar-se, va tindre un doble caràcter: observava les antigues costums defensores de la comunitat a la vegada que defensava els privilegis dels poderosos. Al llarg de la història, diu l’autor, observem una dialèctica entre aquests dos principis. Durant l’Edat Mitjana, les ciutats gaudien d’una llei molt menys opressiva que l’actual: no es podia empresonar o executar a ningú per raons d’Estat. L’auge del poder de la reialesa acabaria abolint tota garantia judicial i la burgesia, tot i esborrar tot rastre de dret feudal, no va fer més que construir una nova llei sobre els antics fonaments per protegir, ara, per davant de tot, la propietat privada i l’explotació. És per tot això -diu Kropotkin- que els revolucionaris han de suprimir tota llei. Aquesta, per la seva història i el seu caràcter alienant, no és més que un impediment per la realització de l’obra revolucionària.

 

Hi ha una breu intervenció apuntant un aspecte controvertit en l’antropologia jurídica: és la costum la que alimenta la llei, o la llei la que modifica els costums?

Es constata que perviu, avui, la concepció social de la llei com a ens protector. Sembla que és més vigent que mai: l’Estat s’ha desenvolupat fins a l’extrem, per tal de protegir al capitalisme i legitimar-se davant el poble. Per tant, tots els aspectes que al voltant d’aquesta qüestió comenta Kropotkin, i sobretot el que te a veure amb el doble caràcter de la llei com a eina de legitimació, són actuals.

Dediquem una bona estona a parlar sobre un aspecte que Kropotkin passa per alt: el component de gènere en el naixement de l’Estat i les lleis. Hi han diversos autores i  autors que han desenvolupat, més profundament, aquesta qüestió. Sílvia Federicci a El Calibán y la Bruja, per exemple, relaciona el desenvolupament de l’Estat Modern i el capitalisme amb la subjugació de la dona i la supressió de la seva posició comunitària, un fet directament vinculat a la caça de bruixes. Engels, per altra banda, a El Origen de la Familia, la Propiedad y  el Estado relaciona el sorgiment del privilegi i la propietat privada amb la família patriarcal, una formació social necessària per tal de transmetre la propietat a través dels vincles hereditaris del llinatge. Bookchin, a La Ecología de la Libertad i Öcalan, a Liberando la vida: la revolución de las mujeres, per altra banda, posen la subjugació de la dona com a factor determinant a l’hora d’entendre el pas del que ells anomenen “societat orgànica” a la “societat estatal”. Ocalan afirma que la dona i la descendència seria la primera forma de propietat privada coneguda, i la primera forma d’explotació i esclavització; una relació arquetípica a partir de la qual s’haurien desenvolupat altres formes d’explotació com les classes socials. Per tant, ens trobaríem amb una explicació que posa l’opressió de gènere al centre en el trànsit de la societat comunitària (regida per els costums comunitàries, tal com diu Kropotkin) a la societat de classes Estatal (regida per lleis que la protegeixen).

Finalment, hi ha una intervenció que critica la idealització de Kropotkin de les societats pretèrites: no està clar, s’afirma, que aquestes fossin millors. Es contesta que es pot entendre que no es tracta d’una idealització, sinó de la incorporació d’elements del passat, propis de societats igualitàries, a la construcció de l’imaginari entorn una societat futura. Per tant parlaríem de dotar-nos, críticament, de punts de referència, més que de projeccions idealistes en relació al passat de les societats humanes.

 

La expropiación

Breu resum de l’article:

L’expropiació ha de constituir el principal programa dels revolucionaris. Tal ho afirma Kropotkin, doncs la lluita armada, pels partidaris de l’anarquia, no és més que el començament: la gran obra de transformació social va més enllà, i requereix modificar la relació entre els productors i el seu producte per tal que ningú hagi de treballar per un salari. Un programa que, assevera l’autor, estava acceptat per tot el socialisme, però que degut a l’entrada d’elements burgesos en el seu si s’ha anat retallant.

L’economia política, arma de la burgesia, no escatima energies en alabar els beneficis de la propietat privada. “La petita propietat camperola és molt eficient perquè produeix per propi benefici” diuen, comparant-la amb la servitud feudal. Això, però, és una simplificació, doncs -afirma Kropotkin- si bé el serf era menys productiu pel fet de produir per un tercer, actualment, aquest es troba ofegat per tota una sèrie de deutes usurers. I és que l’agricultura europea s’està modernitzant, amb la qual cosa el productor necessita capital per poder introduir tecnologia al camp. El petit propietari es veu desemparat davant la competència del gran tenedor, i és per això que s’endeuta. La propietat col·lectiva -afirma l’autor rus- podria guarir aquesta situació i impulsar les millores en el món agrari. Això no vol dir, exclama, que haguem d’expropiar el petit propietari. És la terra del terratinent que hem de posar en mans del poble; quan el petit propietari vegi l’eficàcia del treball col·lectiu, aviat es sumarà, voluntàriament, a l’empresa.

En quant a la indústria privada, hom afirma que és gràcies a ella que gaudim dels avenços de l’últim segle [per l’autor, el segle XIX]. Això, recalca Kropotkin, és absolutament fals: els avenços científics i tecnològics es deuen a que les revolucions filosòfiques del XVIII van obrir la porta al pensament racional. A partir d’aquest, els individus van poder desenvolupar tota una sèrie d’invents, com la màquina de vapor, que no van ser pas impulsats per l’avidesa de benefici, doncs els propis inventors van morir en la misèria. És més, la propietat privada, si en alguna cosa ha servit a la difusió de la innovació, és al seu alentiment. De nou, la cura de tot plegat es troba en l’expropiació i la propietat col·lectiva.

Per l’autor llibertari, no hi ha res més important que una bona planificació de l’expropiació. Només així la revolució podrà millorar la vida material de les persones; quelcom imprescindible, diu, doncs si la societat no veu millorar les seves condicions de vida, la revolució no serà defensada.

 

No comentem quasi res d’aquest text. La tesi és clara: l’única possibilitat de triomf revolucionari és l’expropiació per part de la col·lectivitat  i una reestructuració immediata de les relacions socials de producció. 

 

El gobierno revolucionario

Breu resum de l’article:

El govern revolucionari és, diu Kropotkin, una contradicció. Revolució significa destrucció, desordre, demolició violenta de la propietat establida, espontaneïtat… mentre que govern és tot allò que li és antagònic: conservació de les institucions, ordre, negació de la lliure iniciativa… Alguns socialistes, al proposar un govern, estan caient en un greu error, doncs cap de les dues formes proposades -el d’elecció popular o la dictadura revolucionària- pot fer triomfar la revolució.

En quant al govern d’elecció popular, Kropotkin es remet a la Comuna de París per demostrar la seva ineficàcia: un cop el poble revoltat delega la seva força, aquest es desentén de la gestió de les coses abocant-se al fracàs. No hi han formes màgiques de govern: allò que s’ha de fer només es podrà saber per la pràctica de les masses el dia de la revolució. Un petit grup de governants és incapaç de concebre el que la societat necessita en tota al seva complexitat. En última instància un govern revolucionari no faria més que revestir les institucions de força, suposant, això, el màxim impediment per la revolució.

Respecte a la dictadura revolucionària, segueix l’autor, no faria més que aplanar el terreny per a l’entrada d’oportunistes a les estructures de poder. Tornant, de nou, a l’anàlisi històric, Kropotkin analitza el paper de les societats secretes revolucionàries republicanes durant les revolucions de 1848. Aquestes, disposades a prendre el poder, van incentivar la revolta contra la monarquia francesa fins que, efectivament, succeí. Les societats republicanes, però, es van veure apartades d’un govern que fou ocupat per altres individus, massa prudents per sumar-se a la conspiració però prou coneguts com per erigir-se en governants. L’única manera d’evitar que això passi i la revolució se’n vagi a norris, constata l’autor, és que les organitzacions revolucionàries siguin conscients de que la seva tasca és preparar la mentalitat de les masses per tal que, quan aquestes facin la revolució, siguin elles mateixes les que emprenguin l’obra creadora de la nova societat.

 

Comencem parlant de les contradiccions de les que s’ha de fer càrrec l’anarquisme, que a vegades s’ha trobat en la necessitat de fer front a una situació de desordre i a responsable d’una estructura de govern. En quin punt, una organització que gestiona una societat revolucionària, es convertirà en una estructura hipertrofiada, i per tant, un govern? Hom diu que hem d’apuntar a la mínima escala de gestió, per tal de crear poques oportunitats en la formació de delegacions que puguin desenvolupar poders. Això, però, pot entrar en contradicció amb la necessitat, en un moment determinat, que una societat necessiti coordinar-se a gran escala. És un debat etern, al qual l’anarquisme s’hi ha vist abocat més d’un cop. Tot plegat ens porta a plantejar un altre debat: l’aplicabilitat de l’anarquisme en petits grups, versus la proposta anarquista com a canvi global.

Problematitzant aquesta qüestió, i apuntant a la complexitat de l’economia actual com a factor determinant a l’hora d’entendre que la societat necessita organitzar-se a gran escala, constatem que una revolució no la podem plantejar en termes de l’economia actual: hem d’anar a una ralentització dels ritmes econòmics de la societat, a un decreixement. Però la societat, actualment, no vol renunciar a les qüestions materials de les quals disposa. Hi ha d’haver un canvi de paradigma. Discutim sobre si, actualment, aquest canvi de paradigma s’està duent a terme. Hi ha qui diu que, avui, la gent jove ja no basa la seva vida i la seva identitat en el treball; per contra, hi ha qui respon que el jovent continua sent profundament consumista. 

En relació al canvi de paradigma s’incideix en l’enorme dificultat de combatre els relats imposats pel poder. Es posa com a exemple els grups promotors de barri de Lleida, i de la impossibilitat per canviar la perspectiva dels participants, que l’únic que esperen és que l’ajuntament aporti diners, sense responsabilitzar-se de les qüestions del seu voltant.

Finalment, i en un ambient, ja, molt distés, acabem parlant sobre perspectives en el canvi de paradigma. Caurà el capitalisme fruit de les seves pròpies contradiccions, o serà com a conseqüència de l’obra de les persones? O per la combinació dels dos aspectes? 

CRÒNICA DE LA SEGONA SESSIÓ DEL TALLER D’ESCRIPTURA I LECTURA CRÍTICA DE KROPOTKIN. 2 DE MAIG DE 2021.

A continuació us oferim una crònica del que vam anar parlant durant la sessió de lectura crítica del passat 2 de maig, en la qual vam comentar els articles “A los Jóvenes”, “La Guerra” i “El Gobierno Representativo”, tots 3 part del recopilatori “Panfletos Revolucionarios”.

 

Comentaris introductoris 

Els primers capítols que llegim estan, també, recopilats a Palabras de un Rebelde, compilació d’Eliseé Reclus d’una sèrie de publicacions escrites a La Revolté, periòdic anarquista suís del qual va participar Kropotkin fins que fou detingut el 1882 i tancat a la presó de Clairvaux (França). Durant el seu empresonament fins el 1886, hi va haver una gran campanya internacional en pro del seu alliberament. És durant l’estança a la presó quan Reclus publica aquesta recopilació.

Aquesta primera sèrie d’escrits són més aviat d’agitació, en contrast amb els textos que apareixeran més tard (ex: El suport mutu), de naturalesa més reflexiva.

 

A los jóvenes

Al voltant d’aquest article vam comentar diverses qüestions:

• Es tracta d’un text que sobretot es dirigeix a les classes altes, les que tenien estudis. Per què? Una explicació seria els orígens socials de Kropotkin, que justament prové de les classes aristocràtiques. Un segon motiu tindria a veure amb la pròpia història vital de Kropotkin, que va ser proposat per presidir l’acadèmia geogràfica russa, la qual cosa va rebutjar per considerar, tal com insisteix al text, que l’acumulació de coneixement científic en una societat desigual és un privilegi. Un motiu final seria l’herència del populisme, que propugnava “anar al poble”, mesclar-se amb el camperolat fent-los-hi arribar el missatge socialista.

S’apunta que Kropotkin utilitza un llenguatge diferent pels privilegiats que pels treballadors. A aquests últims, més conscients de l’explotació, s’hi dirigeix amb un llenguatge més incendiari. Es comenta que és normal que un text apel·lés als intel·lectuals, ja que possiblement gran part de la població no sabia llegir.

• Hom comenta que hi troba, a l’article, certa ingenuïtat, una mena de bonhomia. També, que utilitza l’apel·lació al sentit comú. Per altra banda, Kropotkin incideix en la importància d’organitzar-se.
• Es discuteix una bona estona sobre la seva vessant masclista: quan apel·la a les dones, només ho fa com a esposes dels homes. Hi ha qui comenta que s’ha d’entendre com a quelcom fruit de l’època, però això es contesta al·legant que aquesta explicació és parcial, ja que durant aquella època ja existien moviments en defensa dels drets de les dones, com les sufragistes, o ja hi havia presència de revolucionàries, com Louise Michelle a la Comuna de París o Emma Goldman. Finalment, hom comenta que Kropotkin va tindre correspondència amb Emma Goldman, a qui li va acabar donant la raó en comentaris sobre la maternitat i mètodes anticonceptius.
• Es parla sobre la qüestió de la ciència en Kropotkin. L’autor, tot i propugnar que la revolució és imprescindible i té prioritat davant de la cerca de nous coneixements, té una absoluta confiança en la ciència i la raó com a alliberadores de la humanitat. Avui, aquesta perspectiva ha canviat, i als moviments alternatius hi ha una àmplia difusió de l’escepticisme envers la ciència i la raó. Això pot tindre dos motius: el corporativisme acadèmic, que professionalitza la figura de l’intel·lectual; i el gir subjectivista postmodern, que ha revaloritzat la perspectiva personal enfront als postulats pretesament objectius i científics del socialisme clàssic.
• Kropotkin creu que la raó és la via cap a la consciència, cap a la revolució. Es comenta, arrel d’això, que amb posterioritat altres autors han anat demostrant que la raó no és l’únic factor a tindre en compte a l’hora de teoritzar sobre la revolució, sinó que hi han altres qüestions que fonamenten el sistema com l’adoctriment cultural, l’apel·lació a l’inconscient… que fa que les persones no actuïn tal com se suposaria que haurien d’actuar segons la raó.
• S’incideix en la qüestió de l’enginyeria i els invents i desenvolupaments que no arriben a ser beneficiosos per la societat.
• Es cita la revalorització que Kropotkin fa de tot el treball del poble, que és el que crea la possibilitats de què els privilegiats puguin estudiar.

 

La guerra

• Com a apunts inicials comentem que Kropotkin, en aquest article, és força visionari en relació a com van evolucionar les següents dècades: 30 anys després hi hagué la primera guerra mundial, conseqüència del sistema capitalista del XIX, la industrialització, la lluita pels mercats i el consegüent colonialisme. La I Guerra Mundial va fer implosionar la societat burgesa. La mateixa persona afirma que Kropotkin avança les seves postures (en quant la I Guerra Mundial, en la qual va donar suport al bàndol aliat) quan parla de la guerra franco-prussiana apropant-se a les postures franceses com a contra al militarisme prussià. A això es contesta que, realment, tot i que fa mota referència a Alemanya, la seva postura sembla anti-belicista en general, sense apostar per cap bàndol.
• S’incideix en els paral·lelismes amb l’actualitat, però amb matisos. El control del mercat (o de les condicions d’aquest) segueix sent el leitmotiv dels conflictes bèl·lics actuals. Avui, però, la guerra ja no és entre països occidentals, ja que és en les seves pròpies societats on es troben els principals mercats, amb la qual cosa una guerra significaria la destrucció del sistema. Els països occidentals exerceixen, avui, un imperialisme col·lectiu, i lluiten per l’hegemonia amb altres blocs mitjançant guerres (i altres mecanismes de pressió) que sobretot operen al sud global. La guerra és, avui, doncs, al sud global. Als motius de la guerra actual, a més, n’hi hauríem d’afegir d’altres com el control dels fluxos energètics mundials.
• És interessant com Kropotkin ja té una visió elaborada de la Geopolítica.
• S’incideix en quin és el motor del “progrés”: els beneficis burgesos. amb el comunisme llibertari es destinarien els esforços a un altre objectiu. Les guerres, tal com les coneixem, probablement s’acabarien.

 

El gobierno representativo

• Com a presentació es fa un petit resum: amb “El gobierno representativo” Kropotkin fa una anàlisi de tal règim partint d’una premissa materialista: aquest, tant en quan veu la llum durant la fase històrica de dominació de la burgesia, no és més que una projecció del sistema econòmic capitalista. Hi afegeix, aquí, un altre punt de partida, la motivació que l’empeny a oferir una crítica al sistema polític representatiu: de la mateixa manera que una revolució política no pot tindre èxit sense una revolució econòmica, aquesta no pot triomfar si manté les estructures polítiques pretèrites, això és, la democràcia parlamentària. I és que, afirma, el sistema parlamentari és de naturalesa corrupta: mitjançant campanyes electorals plagades d’enganys, un grup reduït de persones pretenen establir-se com a governants acumulant moltes més prerrogatives de les que el mateix absolutisme n’havia gaudit. Aquests, assentats al poder mitjançant tècniques pròpies de la propaganda comercial i comptant amb el vot de centenars de milers de persones desconegudes entre elles, esdevenen determinants sobre innombrables aspectes de la vida. Com pot esperar-se, afirma Kropotkin, que obrin correctament i en benefici de tots?

Per altra banda, i en resposta als qui busquen en el règim representatiu una defensa de les llibertats davant del despotisme, Kropotkin afirma, tot recorrent la història, que aquest s’ha imposat, de la mà de la reialesa i la burgesia, per sobre de la genuïna democràcia de les ciutats medievals. Un cop establert, el parlamentarisme no ha fet més que acumular poders, i no ha dubtat a l’hora d’atorgar tota l’autoritat a una sola persona si la defensa de l’estabilitat del sistema econòmic ho requeria. Això ha generat una dinàmica reaccionària i bel·ligerant que, afirma l’autor, ha ocasionat més guerres que cap altre règim anterior. Enfront això, les llibertats han sigut assolides mitjançant la insurrecció del poble que ha posat entre les cordes, reiteradament, els poders parlamentaris.

Contra la representació, Kropotkin hi oposa la gestió dels assumptes pels propis afectats que, en tot cas, poden delegar algunes tasques a persones que representin les seves opinions en aspectes molt concrets, i mai amb prou poder com per poder prendre decisions autònomament. Tal paradigma, continua, seria l’únic sistema polític que podria fer fructífera una revolució econòmica anàloga que posés en mans dels productors els mitjans de producció i el producte del seu treball.

• S’incideix en la vigència del text i com, actualment, com abans, la democràcia representativa és una eina de dominació, enemiga de classe. Una eina garant dels interessos de la burgesia. Igualment vigents són els vicis dels quals parla Kropotkin.
• Es comenta la contraposició entre possibilismes i postures més radicals, entre aquells que pensen que arribant al poder es pot canviar el sistema i els que creuen en la no participació en ell (com Kropotkin). Es parla de la delegació envers la representació, i com planteja la societat revolucionària Kropotkin: un sistema federalista amb delegats sense poders de decisió. Per l’autor, l’única manera d’acabar amb l’autoreplicació del sistema i la corrupció sistemàtica és la revolució.
• Es comenten certs matisos a tindre en compte al comparar el comentari que Kropotkin fa del règim representatiu del seu temps amb el que actualment trobem. Avui, sobretot a països situats al nord d’Europa, hi trobem règims representatius que degut al desenvolupament de la socialdemocràcia han guanyat una gran legitimitat envers la població. Són règims molt avançats, i molt sofisticats. Com Kropotkin comentava, tals règims s’introdueixen profundament a les vides de les persones, amb el seu consentiment absolut. A més, són sistemes que no compten amb algun dels vicis que menciona Kropotkin, com la delegació de poder en grups reduïts o persones. Tot allò dit, però, no és res més que l’augment de la sofisticació de la dominació, ja que el sistema econòmic segueix sent capitalista i el règim polític, per tant, eina de manteniment dels privilegis burgesos.
• Comentem que, de moment, als països del sud aquesta idea d’Estat no està tan desenvolupada: la gent es sent més aliena al poder. Tot i això ens preguntem: a quina casa no entra l’Estat? A tot arreu, perquè en la qüestió de la maternitat, per exemple, estem fiscalitzats per serveis socials, amb autoritat per negar-te la criança. Es va parlant sobre la por com a eina per l’acrítica i per l’absorció per part de l’Estat de tots els aspectes de la vida.
• Seguint aquest fil, parlem de l’existència, actualment, de la “societat civil”, corretja de transmissió entre l’Estat i el Poble. Mitjançant aquest concepte el Poble acaba identificant-se amb l’Estat o creient-se part del poder.
• Destinem un bon espai a parlar de com les persones han assumit el discurs ciutadanista. Això és molt visible en els consells de barri de Lleida, on es veu que els veïns acaben demanant coses supèrflues com que s’arreglin les voreres, o que estigui tot net. Es comenta que la gent dona per fet que de les coses importants se n’ocupen altres persones.

Finalment, vam tancar la sessió consensuant que retardem una setmana la pròxima trobada. Aquesta es durà a terme el diumenge 23 de maig, per la qual portarem llegits els tres capítols següents que pròximament penjarem al blog.

 

CRÒNICA DE LA PRIMERA SESSIÓ DEL TALLER D’ESCRIPTURA I LECTURA CRÍTICA DE KROPOTKIN. 18 D’ABRIL DE 2021.

 

El diumenge 18 d’abril, el grup de lectura crítica de Kropotkin ens vam reunir a la Biblioteca Maria Rius per primer cop. Aquesta sessió inicial la vàrem dividir en tres parts: la primera, consistent en una dinàmica per conèixer-nos; la segona, conformada per l’intercanvi d’impressions i opinions entorn el text introductori a la teoria kropotkiniana; i la tercera, dedicada a consensuar els textos que llegirem les pròximes sessions i la metodologia que emprarem en el seu anàlisi.

A la primera part, vam fer una ronda de presentació: qui som, què estem llegint o què esperem de les trobades, van ser algunes de les preguntes que vam respondre. 

El corrent generalitzat es va centrar en l’oportunitat d’aprofundir en l’obra de l’autor seleccionat, les ganes de compartir amb la resta del grup i la possibilitat de poder-ho fer presencialment. A més a més, entre totes, vam poder elaborar-nos un llistat de recomanacions de lectures.

En quant a l’intercanvi d’impressions sobre el text de Capelletti “Génesis y desarrollo de la filosofía social de Kropotkin”, vam començar fent una primera ronda a on cada un de nosaltres vam destacar aquells aspectes que més cridaren l’atenció. Les qüestions que vàrem mencionar són:

 

• La negació de l’antagonisme entre individualisme i col·lectivisme que formen part, segons l’autor, d’un tot indivisible.
     
• El vincle que s’estableix entre ciència i socialisme, en tant que el segon terme suposa el destí inevitable d’un anàlisi científic de la realitat (l’observació del suport mutu com a factor evolutiu de les espècies).
     
• La reflexió entorn la violència i el poder, i com, en la moral kropotkiniana, el poder es converteix en quelcom reafirmador en contraposició amb com entenem el poder habitualment.
     
• La posició de Kropotkin respecte la revolució: aquesta ha de començar a implantar el comunisme al mateix moment que es realitza, sense prendre el poder de l’Estat. Es planteja quin programa podria dur a terme això, ja que l’autor no sembla fer cap proposta.
     
• Es comenta que és un autor complex, però amb una teoria molt ben estructurada i unificada: totes les parts (ciència, suport mutu, moral, economia, estratègia política…) estan estretament interconnectades.
     
• S’incideix en la vessant positivista de l’autor, i es proposa que     està superada: les societats humanes no semblen ser tant científicament previsibles com pensava.    

  
  

 

Després de la roda de primeres impressions, vam enllaçar, directament, a debatre algunes qüestions amb més detall, tot i que, degut a que es tractava d’una sessió introductòria, vam passar-hi bastant per sobre. Es mencionaren qüestions com les fonts de les quals bevia l’autor rus (en quant a la seva posició darwinista), o sobre la importància que donava a l’organització de les ciutats medievals que constituïen, per ell, un referent de suport mutu al marge de l’Estat. Es van comentar, tot i que van quedar pendents de debat, les qüestions del poder, del programa revolucionari, del canvi d’un paradigma econòmic enfocat a la producció a un altre enfocat al consum, i la relació entre la teoria del suport mutu i el positivisme. Finalitzat el temps que ens havíem proposat dedicar a aquesta part, vam decidir deixar per posteriors debats l’aprofundiment en dites qüestions.

Per acabar, vam destinar el temps que ens quedava en consensuar la bateria de textos a llegir i la forma de les pròximes sessions. Vàrem triar la recopilació de textos “Panfletos revolucionarios”, per constituir un recull bastant complet del seu pensament. 

Finalment, vam acomiadar-nos, quedant en que ens trobaríem el pròxim diumenge 2 de maig.