CRÒNICA DE LA CINQUENA TROBADA DE LECTURA CRÍTICA ENTORN L’OBRA DE KROPOTKIN

De nou, el diumenge 27 de juny ens vàrem reunir en la que seria la cinquena trobada de lectura crítica entorn l’obra de Kropotkin. Malgrat trobar-nos en un pont, fa gust observar com l’assistència va ser quasi plena! Sens dubte, som uns kropotkinians empedernits: ni tan sols les vacances hegemòniques poden combatre el nostre afany de conèixer i discutir la seva obra!

En aquesta sessió vam parlar sobre dos textos: “La moral anarquista” i “El Estado”. Anem a oferir-vos una breu crònica sobre el que vam comentar.

 

La moral anarquista

Breu resum:

A “La moral anarquista”, Kropotkin ens esbossa els principis del que creu ha de ser la moral realment revolucionària. Per fer-ho, parteix de la crítica a les morals precedents: la religiosa, basada en la sanció divina, i la liberal, basada en principis individualistes i sancionada per l’Estat. Seguint els preceptes morals del filòsof Jean-Marie Guyau, l’autor aposta per una moral “sense sanció ni obligació”. En coherència amb el seu habitual raonament basat en les ciències naturals i empíriques, Kropotkin segueix el fil de l’evolució per tal d’explicar la raó adaptativa de les actituds relacionades amb el bé, tant en quan aquestes són el fonament per la sociabilitat. “L’obrar bé”, doncs, no requereix de sancions, sinó que és una tendència habitual de l’ésser humà i el món animal: la naturalesa ens ha dotat de respostes biològiques positives -plaer- davant d’accions solidàries per tal que les espècies mantinguem la nostra sociabilitat, factor imprescindible a l’hora de sobreviure.

La moral, doncs, esdevé quelcom natural, però pervertit per aquells que se l’han arrogat i l’han utilitzat en interès propi, la religió i l’Estat. L’única manera de tornar als fonaments autènticament morals és la societat igualitària, per tant, anarquista. Només això pot garantir l’axioma més bàsic de la moral: no facis als altres el que no desitges que et facin a tu.

Hi ha, però, un altre aspecte de la moral no tan subjecte a aquests principis racionals. Seguint Guyau, Kropotkin ens parla d’una mena d’impuls vital que ens sobrepassa i ens convida a transcendir la pròpia individualitat, a oferir-nos als altres. Una sort de voluntat moral que ens empeny a obrar bé, en benefici de la comunitat. Aquest impuls el forma una tríada: voluntat, intel·ligència i sensibilitat; les tres igual d’imprescindibles a l’hora de formar individus capaços de donar la seva vida en benefici de la humanitat. Aquest aspecte, quasi místic, és el que dota el revolucionari de força i abnegació.

 

Hi ha una primera intervenció que critica un aspecte massa optimista en Kropotkin, que podria estar menystenint la presència universal d’actituds antisocials. A això es contesta que, si bé es cert que l’autor té un punt d’ingenuïtat, també ho és que aquest no nega pas l’existència del “mal”. Aquest, diu, sempre existirà, i ens permetrem el dret a ser-li antipàtic. Per tant, les actituds antisocials estaran sempre condemnades a l’aïllament, doncs la immensa majoria les rebutja.

Una altra intervenció critica que, en l’argumentari biològic, s’atorgui als animals actituds morals quan la moral és una qüestió humana.

Considerem que no aprofundeix en la qüestió de la moral. Kropotkin es reserva el dret a “contestar” a les actituds dolentes; però com es fa això, com a societat? Hom respon que en una societat revolucionària hi ha d’haver càstig i control i, per tant, un sistema jurídic. Es contesta que la moral anarquista ja pot ésser sancionadora per sí mateixa, ja que qui no obri d’acord a tal rebrà rebuig social. Hi ha qui respon que, certament, Kropotkin devia estar pensant en petites comunitats, on la moral pot aplicar-se més fàcilment, sense necessitat de sanció formal. Aquí comença una discussió on un participant al·lega que Kropotkin no dedicava els seus esforços a la creació de petites comunitats, sinó a una societat anarquista global. Ara bé, una altra persona intervé afirmant que la idea federalista parteix, justament, de les petites comunitats, les que realment s’han de fer càrrec de la justícia. La moral que emergeixi d’aquestes comunitats ha de transmetre’s per un efecte de “taca d’oli”.

Comencem una discussió entre la concepció hedonista de Kropotkin la qual afirma que obrem bé en la cerca del propi plaer. Hi ha qui diu que això, avui dia, pot tindre lectures perilloses i conduir a l’individualisme. Es contesta que depèn molt de la lectura que se’n faci: llegir-ho en la clau que ho fa Kropotkin pot ajudar, certament, a desmitificar la moral, reduir-la a una qüestió purament humana, no abstracta ni religiosa. Un company al·lega que buscar el plaer propi pot significar que, en comunitat, no tothom ha d’anar necessàriament a la una, sempre i quan la separació no afecti negativament al comú. Se li contesta, però, que la moral anarquista hauria de buscar la inclusió, no la separació: la lliure elecció però cercant el camí en comú. L’anterior company respon que depèn: a les organitzacions revolucionàries la línia política ha d’ésser compartida, i hi ha d’haver una disciplina col·lectiva; a la vida en comunitat, en canvi, es poden concebre vies diferents en quan al mode de vida. El consens no ha de ser una obligació eterna.

Mencionem la qüestió de la violència en el present text: per Kropotkin, l’única violència legítima és aquella que no va encaminada a establir-se en el poder. La violència es justifica si va dirigida contra la tirania; per tant, la violència revolucionària és justificada en la moral kropotkiniana.

Per acabar, fem referència a com Kropotkin menciona a les dones, de manera excepcional, en aquest escrit. Ho fa fent referència a les cures com a forma d’obrar el bé, enaltint-les.

 

El Estado

Breu resum:

A “El Estado” Kropotkin ens ofereix un repàs històric entorn l’evolució dels sistemes d’associació humana, i cerca les claus que ens permeten entendre com l’Estat es va imposant sobre la lliure associació. Partint dels sistemes tribals de filiació per parentiu, i resseguint el fil de la comunitat agrària “bàrbara” i les corporacions de la ciutat medieval, traça un argumentari segons el qual les associacions de suport mutu es presenten com a forma natural de sociabilitat humana, confrontada amb l’Estat, ens basat en el privilegi i la coacció física i moral. L’aliança entre el “jefe militar, el juez romano y el sacerdote” significaria la destrucció de les antigues institucions fraternals -existents durant desenes de milers d’anys- en benefici de l’Estat absolutista i centralitzat de l’Era Moderna. L’autor, però, ressegueix la modernitat tot cercant indicis de que les arrels humanes de solidaritat, en efecte, no van desaparèixer: des de les revoltes religioses anabaptistes, fins al modern moviment obrer, Kropotkin constata que l’Estat no ha guanyat la batalla i que els oprimits, hereus de la tradició associativa humana ofegada pel poder, segueixen difonent la lluita i la solidaritat arreu.

 

Comencem amb una intervenció a on es constata que Kropotkin, amb la seva teoria de l’Estat, vol desmuntar les hipòtesis il·lustrades, des de Hobbes fins a Rousseau, que veien en aquella institució la garantia de protecció per l’esser humà. La idea final que pretén transmetre és que l’Estat és i serà una eina d’opressió, i que cap ordre que pretengui ser alliberador pot comptar amb la seva estructura. “Un nou ordre econòmic necessita un nou ordre polític”.

Hom comenta que l’exposició de Kropotkin resulta interessant perquè estableix una dialèctica, ja no basada en la lluita de classes, sinó en la contraposició de dos principis, el de llibertat i el d’opressió. Les dues tendències són molt presents en la història, i es van superposant l’una a l’altra.

Una intervenció al·lega que els fonaments històrics de Kropotkin són pobres i poc desenvolupats. També critica els models de referència de l’autor, que agafa Roma com a paradigma d’Estat i la ciutat medieval com a exemple de lliure associació. S’al·lega que, ni Roma és representativa del model d’Estat actual, ni la ciutat medieval era un exemple de llibertat i igualtat, sinó un model d’Estat més. Finalment, en la mateixa intervenció es critica l’eurocentrisme de Kropotkin, que basa la seva teoria de l’Estat en tot allò ocorregut a Europa. Un company contesta que és normal que sigui així ja que, finalment, és el model d’Estat occidental el que s’ha difós arreu del món. Es du a terme una discussió entorn la idealització de les societats medievals: eren les ciutats medievals exemples d’Estat o de lliure associació? contestant a la intervenció anterior, hom diu que si considerem l’Estat com una institució definida per la possessió del monopoli de la violència i regulada per institucions burocràtiques centralitzades, les ciutats medievals -o almenys en un estadi determinat de la seva història- devien ser quelcom diferent, ja que el fet que hi haguessin regulacions paral·leles de les diferents corporacions municipals, i l’existència de més d’una milícia armada, demostra que es tractava d’un sistema més aviat federal. Es contesta que, en efecte, podríem parlar de diferents moments en la història medieval, però que, en qualsevol cas, no podríem parlar d’institucions lliures i igualitàries. Corporacions com els gremis podrien tindre un component de solidaritat, però també de control sobre els associats.

Es parla d’ampliar el punt de vista: Kropotkin busca vestigis de la societat natural, de la lliure associació; en els seus exemples històrics no cerca el nou paradigma anarquista, sinó constatar l’existència atemporal de resistència contra l’avenç de l’Estat. L’autor busca exemples per justificar la seva lluita contra el poder. Ens falta, però, referències més contemporànies de resistències no tan evidents a les estructures Estatals. Falta allò més quotidià, com l’existència de comunitats com la gitana que, encara avui, són refractàries a l’Estat.

Una intervenció, finalment, critica el fet que Kropotkin no desenvolupés massa el sorgiment de l’Estat liberal, la institució de la qual l’Estat actual n’és directament hereu.