CRÒNICA DE LA 4a SESSIÓ DEL 6 DE JUNY DE 2021, TEXTOS “LAS PRISIONES” I “EL SALARIADO”
Las prisiones
Breu resum:
Al text “Las prisiones” Kropotkin exposa la seva tesi envers l’existència de les presons. Parteix d’una premissa: la presó no serveix a cap dels propòsits que se li atribueixen. Ni impedeix que l’acte antisocial es dugui a terme, ni millora la condició de la persona. I és que el principi bàsic de la presó, la privació de llibertat, ja és absolutament erroni, i l’autor ens desglossa el per què.
- El càstig mai és percebut com a “just” pels propis presos.
- Els bons hàbits no es promouen dins la presó, ans el contrari: el vici i l’explotació són intrínsecs a la presó.
- La carència d’impressions variades genera l’atrofia de la persona presa.
- La presó cerca trencar la voluntat del pres: quan aquest surt en llibertat, no hi ha res que impedeixi que recaigui en les temptacions.
- Per sobreviure, el pres ha de mentir i enganyar. Quan surti, probablement seguirà amb la mateixa dinàmica.
- Els guardians són corruptes, ja que el poder corromp.
- Tot allò dit fa que el pres es posicioni en contraposició amb la institució penitenciària, que suposa una projecció de la societat. Per tant, el pres es posiciona en contra de la societat. Quan surti, ja té un motiu filosòfic per delinquir.
Així, doncs, què hem de fer per evitar els actes contra la moral? El que hem de fer, diu Kropotkin, és considerar el crim una “malaltia social”, i hauríem d’aplicar-li mesures preventives. Però primer hem de cercar l’origen de la malaltia, que l’autor divideix en tres parts:
- Causes físiques: factors climàtics que podrien desencadenar actituds més violentes. L’autor afirma que un clima més càlid i humit podria incentivar la violència.
- Causes fisioantropològiques: trets del caràcter heretats, o malalties mentals.
- Causes socials: és la causa principal, l’origen real del crim. Les dues causes anteriors només poden predisposar. La configuració de la societat i els seus valors són els desencadenants finals. Per tant, la societat sencera és responsable de tot acte antisocial: quan aquesta promou sentiments com la competència i l’explotació, i quan el nucli comunitari ha desaparegut, com hem d’esperar que les persones tinguin actituds de respecte i fraternitat envers l’altre?
D’allò dit anteriorment Kropotkin conclou que l’única manera d’acabar amb els actes antisocials és amb la llibertat i la fraternitat. El retorn a la comunitat esdevé la condició necessària: qualsevol condicionant previ que empenyi a l’acte antisocial pot ser redirigit si la persona es veu acompanyada per un nucli comunitari que li reforci els aspectes positius.
Comencem el debat remarcant la vessant anti-individualista de Kropotkin: el responsable del delicte no és l’individu, sinó la societat sencera. La integració dins la comunitat és l’única solució. Sense això, res pot funcionar, amb la qual cosa el sistema de presons esdevé quelcom irreformable, inútil en essència. Parlaríem, doncs, de la necessitat d’aplicar quelcom semblant al que avui anomenem justícia restaurativa. Sorgeixen diversos exemples que poden ser, en aquest sentit, explorats: Rojava, on els conflictes s’intenten resoldre en consells comunitaris de mediació; o comunitats indígenes zapatistas, amb un sistema semblant. Com a exemples més propers hi trobem els sistemes penitenciaris escandinaus: tot i que no seria el nostre horitzó utòpic, aquests sistemes poden ser un objectiu positiu a curt plaç, ja que han aconseguit reduir el nombre de delictes justament reduint les penes privatives de llibertat.
De nou, trobem que Kropotkin no inclou la qüestió femenina en l’anàlisi. Quin paper juga el patriarcat en el sorgiment de la societat punitiva? Sobre aquesta qüestió es recomana un llibre de Paz Francés: ¿Se puede terminar con la prisión? Críticas y alternativas al sistema de justicia penal.
Remarquem que Kropotkin passa bastant per sobre de la qüestió de l’educació, que seria un punt fonamental a l’hora de construir una societat més fraternal. Per canviar el sistema punitiu, hauríem de començar amb l’escola: l’escola és, també, punitiva. A més, els infants que des de ben xics són posats en reformatoris són carn de canó de presó. Sobre aquesta qüestió es recomana un altre llibre d’Enrique Martínez Reguera: Cachorros de nadie.
En quant a les conseqüències d’altres establiments privatius de llibertat com les institucions de salut mental, es recomana el llibre Internados, d’Erving Goffman.
Parlem de la inqüestionable actualitat del text: avui sabem que la reincidència és una qüestió fonamentalment social, quelcom observable en la població reclusa estatunidenca, que és predominantment negra, o l’espanyola, amb un gran nombre de gitanos. Hi han barris, sovint amb un fort caràcter ètnic, a on se situa gran part de l’excedent laboral de població, persones sense feina que s’han de buscar la vida com poden. En aquests espais, la presó acaba essent una possibilitat molt més viva que en d’altres. També és molt actual la qüestió de l’explotació dins la presó, amb un exemple ben pròxim a la presó de Lleida, a on el CIRE ofereix feina als reclusos a canvi de salaris de misèria.
Hi ha un comentari entorn la història de la institució penitenciària. A l’Edat Mitjana, la presó era un lloc a on el condemnat hi esperava la consumació de la sentència: la mort o l’expulsió. La presó no era la condemna en si mateixa. Amb la il·lustració, la presó esdevé l’amenaça, el lloc a on posar la població indesitjable.
Finalment, hi a una breu conversa entorn l’estigma, la condemna social que el pres ha de sofrir quan surt de la institució. Sembla que Kropotkin hi passa, també, una mica per damunt.
El salariado
Breu resum:
Kropotkin carrega, en aquest text, contra alguns socialistes, entre els quals Bakunin, que defensen la col·lectivització dels mitjans de producció però mantenen que la retribució haurà de ser segons el treball aportat. L’autor afirma que això deixa intacte un element que ha de ser destruït: el salari. Una societat que hagi col·lectivitzat el mitjans de producció ha d’impulsar, també, un canvi de paradigma en quan a la distribució del producte: és inútil fer-ho en funció del treball, ja que la riquesa té un caràcter social i no es pot quantificar en termes d’esforç individual. Per tant, no té cap sentit que hi hagin diferències salarials en funció de l’especialització laboral: fer-ho així només conduïra al ressorgiment de les classes socials.
Tampoc tindria sentit que els salaris fossin universalment iguals: no tothom, afirma, té les mateixes necessitats.
Per tant, la societat comunista i anarquista només té una sortida: reconèixer el dret universal al benestar. No hem de mesurar el treball aportat per cadascú, sinó que hem de vetllar per la satisfacció de les seves necessitats.
Hi ha una intervenció que remarca el trencament de Kropotkin amb Marx i l’economia clàssica, que es basen en la teoria del valor-treball (el valor de la producció segons el treball que incorpora) a l’hora de mesurar la riquesa i la seva distribució. Kropotkin provoca un canvi de paradigma: de res serveixen aquests càlculs: la ciència econòmica ha de cercar la satisfacció de les necessitats, i per fer-ho no pot basar-se en els paràmetres sobre els quals opera el capitalisme.
Comentem que Kropotkin no parla ni de l’oci ni de la funció de les arts. Es comenta que, en aquella època, l’oci no tenia la mateixa consideració que actualment. També comentem que, en general, l’autor no parla massa de les feines al marge de les pròpies de la indústria: és possible que es menystinguin, que no es tinguin massa en consideració com a treball productiu. En aquest sentit, Kropotkin sembla una mica economicista.
Es diu que l’autor és prou visionari: parla d’una societat cada cop més desenvolupada tècnicament, i on, per tant, cada cop hi ha menys feina i més precària.
Ens preguntem: en una societat revolucionària, hi hauria especialitzacions com les actuals? quin seria l’incentiu per especialitzar-se? En Kropotkin la idea de progrés (en la vessant productivista) sembla viva, tot i que avui constatem que aquesta és filla del capitalisme, l’únic sistema que ha desenvolupat els mitjans de producció amb acceleració constant. El capitalisme ha dividit el coneixement en àrees especialitzades que connectades pel mercat han portat a un desenvolupament tècnic enorme. En una societat revolucionària, quina mena de progrés hi hauria? Quina mena d’especialització? Discutim la possibilitat que les persones continuïn especialitzant-se impulsades pel bé a la comunitat. També posem sobre la taula que la societat revolucionària hauria de tornar a una coneixement no tant subdividit, sinó més integral, el propi de l’ésser humà fins que el capitalisme va aparèixer.
Concloem la sessió, i ens acomiadem fins a la pròxima sessió, que serà el diumenge 27 de juny amb els textos “La moral anarquista” i “El Estado”.
