ECOFEIXISME – Carlos Taibo
Taibo planteja la dicotomia al voltant del concepte feixisme reconeixent que, tot i que feixisme estrictament només hi ha hagut el model italià dels anys 20 del segle passat també es pot ampliar el concepte a altres realitats, i comença el llibre amb una descripció dels anomenats feixismes fent un repàs al adjectiu feixisme que l’associa a l’autoritarisme, a la ideologia feixista històrica d’Itàlia i Alemanya, i a totes les pràctiques polítiques que s’identifiquen amb el feixisme com el colonialisme, l’extrema dreta, etc. i més recentment la pandèmia del COVID-19, com a experiment d’abast mundial on s’ha pogut comprovar fins a quin punt estem disposades a renunciar a tot fent «un formidable exercici de servitud voluntària» (en paraules de Taibo). Es pot definir l’ecofeixisme com la idea que una petita part s’ha de beneficiar amb mesures “mediambientals” dels recursos que queden i la resta, siguin països en desenvolupament o classes desafavorides, ja s’ho faran.
Taibo dedica tot un capítol a parlar de la pandèmia pel que han representat els mitjans de comunicació com a eina fonamental en el desplegament d’una estratègia de por, protecció i servitud. En aquest sentit les xarxes socials han suposat un mecanisme clau de control, de desinformació i de distracció. Els mitjans també han estat promotors clau del descrèdit del discurs de la ciència aconseguint que no tingués lloc cap discussió sobre les vacunes (sobre la seua idoneïtat i necessitat així com sobre els drets de la persona; prevalent els interessos de les grans farmacèutiques). En tot cas les veus crítiques han estat silenciades i fins i tot demonitzades i ridiculitzades en un marc de censura que ha assolit el món científic, periodístic i polític.
Vist el que ha passat amb la pandèmia no és inversemblant creure que la proposta ecofeixista pot reeixir, més si tenim en compte que la crisi climàtica també afectarà els rics, que aquests voldran preservar el seu nivell de vida, si cal supeditant la cosa pública a l’economia privada.
Som a les portes, o a dins, d’un col·lapse de la societat occidental, tenint en compte la dimensió etnocèntrica d’aquest concepte i que no serà el mateix pels habitants de Gaza que viuen en un permanent col·lapse que per nosaltres acostumades a certes comoditats, etc. Aquest col·lapse es manifestarà amb:
- crisi demogràfica
- delicadíssima situació social
- esperable extensió de la fam, associada sovint a manca d’aigua
- expansió de les malalties
- presumible efecte multiplicador de la crisi financera
- fallida de molts Estats
- seqüeles de la subordinació (obscena) de la tecnologia als interessos privats
- petjada ecològica disparada
- inquietant idolatria del creixement econòmic
Taibo planteja com a escenari postcol·lapse quatre trets identificatius:
- reducció significativa de la població humana
- reducció de l’oferta energètica
- cop fort per a qui més depèn de la centralització i l’ús de l’energia i la tecnologia (Estat, forces armades i grans empreses)!!!!
- reducció del creixement econòmic que implicarà una voràgine que inclourà el tancament massiu d’empreses, etc.
Els efectes de tot això seran més marcats a les ciutats que al camp.
La relació de l’ecofeixisme amb la democràcia liberal és ambivalent: d’entrada pot servir com a suport per aquesta democràcia liberal tot i que acabarà dinamitant-la com a feixisme que és, perquè com diu Murray Bookchin l’ecofeixisme seria una dictadura però no ecològica ja que acabaria amb el planeta en profit de molt pocs.
Aquest ecofeixisme comportaria la glorificació de:
- control social
- manipulació
- cosificació dels éssers humans
- negació de la llibertat…
… tot en nom de la presumpta resolució dels problemes mediambientals.
L’ecofeixisme implica un estat d’emergència permanent que pot expressar-se com un enfortiment de la dimensió repressiva dels Estats. Aquesta repressió buscarà d’una banda legitimar procediments de selecció de qui pot salvar-se, d’una altra silenciar les dissidències, també aprofitar les possibilitats que s’obren amb els conflictes (capitalisme del desastre), enfortir sistemes carceraris i militaritzar escoles i mitjans de comunicació.
Tot això amb l’afegit de mesures de control exhaustiu de la població (vigilància permanent amb càmeres de reconeixement facial que poden portar a sistemes de crèdit social com a la Xina).
Ja hi ha en marxa la qüestió de la demografia perquè fa temps que planeja la pregunta de «quants humans pot suportar el planeta?». Davant d’aquest plantejament la nostra resposta ha de ser que ens hem de salvar totes conciliant el respecte pel planeta i les seues espècies així com també les generacions futures.
Taibo dedica un capítol a plantejar la possibilitat que no hi hagi un únic ecofeixisme sinó diversos:
- leviatà climàtic: capitalisme i un únic estat planetari
- ecofeixismes singularitzats, ajustats a les realitats dels diferents estats-nació
Òbviament les dones s’enduran la pitjor part des del moment que vivim un capitalisme patriarcal on elles patirien molt més la conjunció de col·lapse i ecofeixisme amb el rerefons de violència, treball i deute castigant-les molt més que als homes.
L’alternativa, i l’esperança, la suposa, com no podia ser d’altra manera, el SUPORT MUTU i la construcció d’una SOCIETAT ALTERNATIVA, que serien més fàcils d’assolir per a Taibo si el col·lapse és ràpid i dificulta que els Estats s’hi puguin adaptar; però això passa perquè ens organitzem abans que arribi en grups autosuficients que practiquin aquest suport mutu com és el cas de la Xarxa de Suport Mutu de Lleida.
Aquestes societats alternatives basades en el suport mutu han de dur a terme set tasques segons Taibo:
- decréixer
- desurbanitzar
- destecnologitzar
- despatriarcalitzar
- desmilitaritzar
- descolonitzar
- descomplexitzar
Posa d’exemple els grups de suport mutu sorgits a la pandèmia com a esperança de la capacitat de la gent d’organitzar-se al marge de les institucions.
Per acabar dir que potser no som a prop del col·lapse sinó a dins d’ell. Per sort el postcol·lapse pot suposar l’eliminació dels problemes associats a la propietat privada i al deute.
En lloc de voler «tornar a la normalitat» hauríem de mirar-nos la «normalitat» com el veritable problema.