Crònica de la segona Trobada – Trobades de lectura crítica

CRÒNICA DE LA SEGONA SESSIÓ DEL TALLER D’ESCRIPTURA I LECTURA CRÍTICA DE KROPOTKIN. 2 DE MAIG DE 2021.

A continuació us oferim una crònica del que vam anar parlant durant la sessió de lectura crítica del passat 2 de maig, en la qual vam comentar els articles “A los Jóvenes”, “La Guerra” i “El Gobierno Representativo”, tots 3 part del recopilatori “Panfletos Revolucionarios”.

Comentaris introductoris

Els primers capítols que llegim estan, també, recopilats a Palabras de un Rebelde, compilació d’Eliseé Reclus d’una sèrie de publicacions escrites a La Revolté, periòdic anarquista suís del qual va participar Kropotkin fins que fou detingut el 1882 i tancat a la presó de Clairvaux (França). Durant el seu empresonament fins el 1886, hi va haver una gran campanya internacional en pro del seu alliberament. És durant l’estança a la presó quan Reclus publica aquesta recopilació.

Aquesta primera sèrie d’escrits són més aviat d’agitació, en contrast amb els textos que apareixeran més tard (ex: El suport mutu), de naturalesa més reflexiva.

A los jóvenes

Al voltant d’aquest article vam comentar diverses qüestions:

Es tracta d’un text que sobretot es dirigeix a les classes altes, les que tenien estudis. Per què? Una explicació seria els orígens socials de Kropotkin, que justament prové de les classes aristocràtiques. Un segon motiu tindria a veure amb la pròpia història vital de Kropotkin, que va ser proposat per presidir l’acadèmia geogràfica russa, la qual cosa va rebutjar per considerar, tal com insisteix al text, que l’acumulació de coneixement científic en una societat desigual és un privilegi. Un motiu final seria l’herència del populisme, que propugnava “anar al poble”, mesclar-se amb el camperolat fent-los-hi arribar el missatge socialista.

S’apunta que Kropotkin utilitza un llenguatge diferent pels privilegiats que pels treballadors. A aquests últims, més conscients de l’explotació, s’hi dirigeix amb un llenguatge més incendiari. Es comenta que és normal que un text apel·lés als intel·lectuals, ja que possiblement gran part de la població no sabia llegir.

Hom comenta que hi troba, a l’article, certa ingenuïtat, una mena de bonhomia. També, que utilitza l’apel·lació al sentit comú. Per altra banda, Kropotkin incideix en la importància d’organitzar-se.
Es discuteix una bona estona sobre la seva vessant masclista: quan apel·la a les dones, només ho fa com a esposes dels homes. Hi ha qui comenta que s’ha d’entendre com a quelcom fruit de l’època, però això es contesta al·legant que aquesta explicació és parcial, ja que durant aquella època ja existien moviments en defensa dels drets de les dones, com les sufragistes, o ja hi havia presència de revolucionàries, com Louise Michelle a la Comuna de París o Emma Goldman. Finalment, hom comenta que Kropotkin va tindre correspondència amb Emma Goldman, a qui li va acabar donant la raó en comentaris sobre la maternitat i mètodes anticonceptius.
Es parla sobre la qüestió de la ciència en Kropotkin. L’autor, tot i propugnar que la revolució és imprescindible i té prioritat davant de la cerca de nous coneixements, té una absoluta confiança en la ciència i la raó com a alliberadores de la humanitat. Avui, aquesta perspectiva ha canviat, i als moviments alternatius hi ha una àmplia difusió de l’escepticisme envers la ciència i la raó. Això pot tindre dos motius: el corporativisme acadèmic, que professionalitza la figura de l’intel·lectual; i el gir subjectivista postmodern, que ha revaloritzat la perspectiva personal enfront als postulats pretesament objectius i científics del socialisme clàssic.
Kropotkin creu que la raó és la via cap a la consciència, cap a la revolució. Es comenta, arrel d’això, que amb posterioritat altres autors han anat demostrant que la raó no és l’únic factor a tindre en compte a l’hora de teoritzar sobre la revolució, sinó que hi han altres qüestions que fonamenten el sistema com l’adoctriment cultural, l’apel·lació a l’inconscient… que fa que les persones no actuïn tal com se suposaria que haurien d’actuar segons la raó.
S’incideix en la qüestió de l’enginyeria i els invents i desenvolupaments que no arriben a ser beneficiosos per la societat.
Es cita la revalorització que Kropotkin fa de tot el treball del poble, que és el que crea la possibilitats de què els privilegiats puguin estudiar.

La guerra

Com a apunts inicials comentem que Kropotkin, en aquest article, és força visionari en relació a com van evolucionar les següents dècades: 30 anys després hi hagué la primera guerra mundial, conseqüència del sistema capitalista del XIX, la industrialització, la lluita pels mercats i el consegüent colonialisme. La I Guerra Mundial va fer implosionar la societat burgesa. La mateixa persona afirma que Kropotkin avança les seves postures (en quant la I Guerra Mundial, en la qual va donar suport al bàndol aliat) quan parla de la guerra franco-prussiana apropant-se a les postures franceses com a contra al militarisme prussià. A això es contesta que, realment, tot i que fa mota referència a Alemanya, la seva postura sembla anti-belicista en general, sense apostar per cap bàndol.
S’incideix en els paral·lelismes amb l’actualitat, però amb matisos. El control del mercat (o de les condicions d’aquest) segueix sent el leitmotiv dels conflictes bèl·lics actuals. Avui, però, la guerra ja no és entre països occidentals, ja que és en les seves pròpies societats on es troben els principals mercats, amb la qual cosa una guerra significaria la destrucció del sistema. Els països occidentals exerceixen, avui, un imperialisme col·lectiu, i lluiten per l’hegemonia amb altres blocs mitjançant guerres (i altres mecanismes de pressió) que sobretot operen al sud global. La guerra és, avui, doncs, al sud global. Als motius de la guerra actual, a més, n’hi hauríem d’afegir d’altres com el control dels fluxos energètics mundials.
És interessant com Kropotkin ja té una visió elaborada de la Geopolítica.
S’incideix en quin és el motor del “progrés”: els beneficis burgesos. amb el comunisme llibertari es destinarien els esforços a un altre objectiu. Les guerres, tal com les coneixem, probablement s’acabarien.

El gobierno representativo

Com a presentació es fa un petit resum: amb “El gobierno representativo” Kropotkin fa una anàlisi de tal règim partint d’una premissa materialista: aquest, tant en quan veu la llum durant la fase històrica de dominació de la burgesia, no és més que una projecció del sistema econòmic capitalista. Hi afegeix, aquí, un altre punt de partida, la motivació que l’empeny a oferir una crítica al sistema polític representatiu: de la mateixa manera que una revolució política no pot tindre èxit sense una revolució econòmica, aquesta no pot triomfar si manté les estructures polítiques pretèrites, això és, la democràcia parlamentària. I és que, afirma, el sistema parlamentari és de naturalesa corrupta: mitjançant campanyes electorals plagades d’enganys, un grup reduït de persones pretenen establir-se com a governants acumulant moltes més prerrogatives de les que el mateix absolutisme n’havia gaudit. Aquests, assentats al poder mitjançant tècniques pròpies de la propaganda comercial i comptant amb el vot de centenars de milers de persones desconegudes entre elles, esdevenen determinants sobre innombrables aspectes de la vida. Com pot esperar-se, afirma Kropotkin, que obrin correctament i en benefici de tots?

Per altra banda, i en resposta als qui busquen en el règim representatiu una defensa de les llibertats davant del despotisme, Kropotkin afirma, tot recorrent la història, que aquest s’ha imposat, de la mà de la reialesa i la burgesia, per sobre de la genuïna democràcia de les ciutats medievals. Un cop establert, el parlamentarisme no ha fet més que acumular poders, i no ha dubtat a l’hora d’atorgar tota l’autoritat a una sola persona si la defensa de l’estabilitat del sistema econòmic ho requeria. Això ha generat una dinàmica reaccionària i bel·ligerant que, afirma l’autor, ha ocasionat més guerres que cap altre règim anterior. Enfront això, les llibertats han sigut assolides mitjançant la insurrecció del poble que ha posat entre les cordes, reiteradament, els poders parlamentaris.

Contra la representació, Kropotkin hi oposa la gestió dels assumptes pels propis afectats que, en tot cas, poden delegar algunes tasques a persones que representin les seves opinions en aspectes molt concrets, i mai amb prou poder com per poder prendre decisions autònomament. Tal paradigma, continua, seria l’únic sistema polític que podria fer fructífera una revolució econòmica anàloga que posés en mans dels productors els mitjans de producció i el producte del seu treball.

S’incideix en la vigència del text i com, actualment, com abans, la democràcia representativa és una eina de dominació, enemiga de classe. Una eina garant dels interessos de la burgesia. Igualment vigents són els vicis dels quals parla Kropotkin.
Es comenta la contraposició entre possibilismes i postures més radicals, entre aquells que pensen que arribant al poder es pot canviar el sistema i els que creuen en la no participació en ell (com Kropotkin). Es parla de la delegació envers la representació, i com planteja la societat revolucionària Kropotkin: un sistema federalista amb delegats sense poders de decisió. Per l’autor, l’única manera d’acabar amb l’autoreplicació del sistema i la corrupció sistemàtica és la revolució.
Es comenten certs matisos a tindre en compte al comparar el comentari que Kropotkin fa del règim representatiu del seu temps amb el que actualment trobem. Avui, sobretot a països situats al nord d’Europa, hi trobem règims representatius que degut al desenvolupament de la socialdemocràcia han guanyat una gran legitimitat envers la població. Són règims molt avançats, i molt sofisticats. Com Kropotkin comentava, tals règims s’introdueixen profundament a les vides de les persones, amb el seu consentiment absolut. A més, són sistemes que no compten amb algun dels vicis que menciona Kropotkin, com la delegació de poder en grups reduïts o persones. Tot allò dit, però, no és res més que l’augment de la sofisticació de la dominació, ja que el sistema econòmic segueix sent capitalista i el règim polític, per tant, eina de manteniment dels privilegis burgesos.
Comentem que, de moment, als països del sud aquesta idea d’Estat no està tan desenvolupada: la gent es sent més aliena al poder. Tot i això ens preguntem: a quina casa no entra l’Estat? A tot arreu, perquè en la qüestió de la maternitat, per exemple, estem fiscalitzats per serveis socials, amb autoritat per negar-te la criança. Es va parlant sobre la por com a eina per l’acrítica i per l’absorció per part de l’Estat de tots els aspectes de la vida.
Seguint aquest fil, parlem de l’existència, actualment, de la “societat civil”, corretja de transmissió entre l’Estat i el Poble. Mitjançant aquest concepte el Poble acaba identificant-se amb l’Estat o creient-se part del poder.
Destinem un bon espai a parlar de com les persones han assumit el discurs ciutadanista. Això és molt visible en els consells de barri de Lleida, on es veu que els veïns acaben demanant coses supèrflues com que s’arreglin les voreres, o que estigui tot net. Es comenta que la gent dona per fet que de les coses importants se n’ocupen altres persones.

Finalment, vam tancar la sessió consensuant que retardem una setmana la pròxima trobada. Aquesta es durà a terme el diumenge 23 de maig, per la qual portarem llegits els tres capítols següents que pròximament penjarem al blog.